El retorn del ‘no necessitàvem més’

Escriu Marta Alòs sobre La Llotja de Lleida i es fa la següent pregunta: “Era necessària?”. Lògicament, cap sorpresa. El seu article, sencer, és per respondre que no. Dol la manera com Marta Alòs menysté les capacitats i la legitimitat de Lleida per acollir un equipament del nivell de La Llotja. Sap greu com la senyora Alòs sembla que vol ancorar la ciutat, inamovible, en un pla inferior al que realment ocupa. En el terreny cultural i en d’altres, Lleida no és on la senyora Alòs creu; és molt més amunt –gràcies, en part, a La Llotja– i seguirà pujant. El govern de la Paeria rebat i rebutja el vell argument del “no necessitàvem més”.

Amb Marta Alòs retorna el discurs ranci del “per a Lleida ja n’hi ha prou” que, també ho hem de dir, feia temps que no escoltàvem. La senyora Alòs hauria de saber, i sap, que La Llotja (1.000 butaques a la sala gran) no es pot analitzar (ni desprestigiar, com ella fa) sense tenir en compte que no és només un teatre dedicat exclusivament a mostrar les arts escèniques, com altres fan molt bé al territori i ella en cita dos. La Llotja, si ens ajustem a la veritat, l’hem de presentar com el que és: un Palau de Congressos on es conjuguen l’activitat congressual i la programació cultural i teatral de gran format que no cabria en un Escorxador (300 butaques) o en una sala Julieta Agustí (185 butaques).

L’any passat, en clau purament teatral, 24.507 persones van assistir a les 41 funcions programades. En clau congressual, la Llotja va resultar “útil” per als 55.979 assistents a diferents formats de congressos, en total s’hi van fer 140 trobades corporatives. I, La Llotja també va resultar “necessària” per a les 15.785 persones que van participar en els 58 actes no corporatius, molts dels quals, solidaris, que també s’hi van realitzar. Si fem una suma ràpida, comprovarà vostè que la Llotja ha resultat útil a força gent com a poc. Persones que hi aposten, que no es limiten a cantar la cançó de l’enfadós i que saben que els formats que ha vist al teatre de La Llotja eren impensables –per capacitat de butaques i escènica– en qualsevol altre equipament cultural de Lleida.

Reivindica vostè el Teatre Principal tot oblidant que parlem d’un equipament privat i rebla el clau dient “crec que la ciutat ha pagat massa cara la fracassada operació de compra del Teatre Principal [...] ara sembla una ànima en pena [...] No necessitàvem més”. Llegint això, mai no comprendrem, però sí entenem, que a vostè La Llotja li sembli un teatre “monstruós” al costat de Reus, Girona o Tarragona, com diu en el seu article. Sap vostè que Lleida és més gran que qualsevol d’aquestes ciutats i que és la ciutat catalana més gran fora de la província de Barcelona?

D’altra banda, qualificar de “minsa” l’oferta cultural de Lleida, com fa, només pot respondre a la seva voluntat de contemplar la ciutat amb una mirada de poca volada. Per desmentir-la, només cal informar-se, llegir les programacions de La Llotja, de l’Auditori Enric Granados o de l’Escorxador i molts altres equipaments, públics i privats. Una part important de la programació cultural de Lleida la nodreixen creadores i creadors de la ciutat, molt especialment, les entitats i també promotors privats. Qualificar l’oferta cultural de “minsa” és menystenir la tasca de tothom.

L’article de la senyora Alòs apareix, casualment, en un context de projecció de la cultura de Lleida, on la ciutat brilla amb l’Any Granados, que impulsa l’Any Morera, l’Any Màrius Torres, que ha homenatjat i projectat creadors lleidatans –Gosé i Viola– i on el seu Ajuntament manté inalterable el seu compromís, històric, amb les entitats culturals lleidatanes.

Sempre s’ha de lluitar contra les veus que ensorren en la misèria allò que eleva Lleida a una ciutat amb majúscules. Les persones que vénen de fora reconeixen els canvis, reconeixen el creixement d’una ciutat cada cop amb més personalitat i més serveis. És evident que hem de continuar treballant per millorar tot el que sigui possible. Però si una cosa no és justa ni constructiva és parlar de La Llotja amb menyspreu i condescendència i, el que és pitjor, continuar amb la cançoneta del “no necessitàvem més”. Amb aquesta cantarella seríem encara vint anys enrere, un lloc que, afortunadament, i amb l’esforç de tots, hem superat.