El mòbil del jardí de Josep Vallverdú

L

’any 1989 l’escriptor Josep Vallverdú va instal·lar al seu jardí l’obra Metafísica de la Gavelladora, un objecte de grans dimensions que li havia regalat el seu amic Guillem Viladot. La peça estava formada per dos cossos: una roda de carro de ferro tallada en un dels fragments del perímetre, i un mòbil que penjava de la vertical i que es movia a l’albir del vent. Per al poeta agramuntí era un homenatge a la dedicació laboriosa de la pagesia ancestral, i també al conreu constant i curós de l’escriptor Vallverdú. Passat el temps, aquest va donar-la a la Fundació viladotiana, i li varen posar una base per mantenir-la dreta en un espai interior. Ara ocupa un espai central a la mostra Constelaciones, que el Museo de Arte Contemporáneo de Castilla y León dedica a la Poesia Experimental espanyola. L’edifici d’aquest museu, obra dels arquitectes Emilio Tuñón i Luis Moreno Mansilla, ha estat celebrat arreu, i va rebre el Premi Nacional d’Arquitectura l’any 2003, i el Premi Mies van der Rohe el 2007. Els espais interiors són amples, i tenen un acabat com de ciment vist, on la Metafísica de la Gavelladora llueix amb aura museogràfica, amb la mateixa vitalitat que ho feia a l’espai ajardinat, o a l’interior dels edificis dels Pardals. Quan la mostra clogui, viatjarà al Centro de Creación Contemporánea de Andalucía, a Còrdova, a un nou edifici projectat per Enrique Sobejano i Fuensanta Nieto. La dita Metafísica no està sola. Hi ha vint obres més de Viladot, i altres obres de Carles Hac Mor, i de poetes visuals catalans, com Joan Brossa, o experimentals com Juan Eduardo Cirlot, i per a res desmereixen de la resta d’autors presents en aquesta mostra, comissariada per diversos especialistes en la matèria. Totes elles llueixen tant que fan pensar en l’encert d’incorporar la Poesia Experimental en el marc de l’Art Contemporani. De fet aquesta mostar del MUSAC segueix la línia que diversos museus han dedicat als poetes concrets i visuals dels anys seixanta i setanta. Va començar l’Instituto Cervantes de Madrid, el Museu ATRIUM de Vitòria, i va seguir el Círculo de Bellas Artes també de Madrid. En aquestes panoràmiques sempre han destacat els poetes catalans, i en aquest àmbit s’ha reconegut el pes significatiu de Viladot i de Josep Iglésias del Marquet, i ara també de Carles Hac Mor, i aviat s’hi incorporarà també Benet Rossell. Veus aquestes obres i t’enorgulleixes d’adonar-te de la seva qualitat i cronologia, i penses que la seva obra ha de figurar agermanada a la dels pintors, escultors o fotògrafs de la seva generació. T’adones, a més, que fora de Catalunya, Cirlot, Brossa i Viladot són noms que no manquen mai quan es descriuen els anys seixanta i setanta. I mires com es correspon això a Catalunya i la comparativa és desproporcionada. Els Museus i Centres d’Art Contemporàni catalans s’han aproximat a aquesta experimentació poètica dels anys seixanta, i s’ han organitzat retrospectives de grans dimensions, però en trobar els exemples i els noms propis, s’ha anat a parar a autors forans, de gran relleu òbviament, però forans, i aquests museus d’art contemporani i centres d’art no han incorporat encara aquests noms destacats de Brossa, Viladot, Iglésias del Marquet o Carles Hac Mor. Resulta una ceguesa que a poc a poc es redreça, car el MACBA anuncia una retrospectiva de Joan Brossa. Veient, però, el nivell que aquestes peces tenen ara al MUSAC, ens fa pensar que un dia o un altre es curarà la ceguesa.