COL·LABORACIÓ
Súbdits de la llei
senador per ERC
Estàvem al senat debatent sobre la suspensió de sou i feina durant tres anys que li han imposat al jutge Vidal per haver comès “l’abominable delicte” de redactar al seu temps lliure un esborrany de constitució catalana, i la vicepresidenta ens va etzibar que tots som súbdits de la llei. La frase, d’una rotunditat aclaparadora, revela quina mena de democràcia patim al Regne d’Espanya. Perquè si la ciutadania, que som els dipositaris de la sobirania popular, resulta que som súbdits de la llei, això vol dir que la llei, de la mena que sigui, impera fins i tot per damunt de la nostra voluntat col·lectiva i dels nostres drets més bàsics. Evidentment, atorgar a la llei la potestat de sotmetre absolutament els ciutadans i reduir-los a tan pobra condició, ja revela la mentalitat de la senyora Sáenz de Santamaría. És una mentalitat pròpia d’una casta endogàmica d’alts funcionaris que des de fa unes quantes generacions dirigeixen l’Estat com si fos patrimoni seu, adoren el BOE com si fos la Bíblia i creuen que un país es construeix des de l’administració.
Des d’una concepció republicana, la llei no pot ser altra cosa que la humil serventa dels ciutadans i els legisladors els dipositaris d’un préstec temporal, reversible i amortitzable pel prestador quan li convingui. Sacralitzar la llei fins al punt de gosar afirmar que és el fonament de la democràcia i que és qui li atorga tota la legitimitat, és posar el carro davant dels bous. Perquè si bé la llei acompanya totes les democràcies, també acompanya totes les dictadures i les semidemocràcies. De fet, el món és ple d’autocràcies que justament perquè els mancava legitimitat popular s’han fet un tip de legislar, per tal de convertir la llei en l’excusa perfecta per justificar els seus abusos. En canvi, les democràcies liberals avançades i sòlides, generalment es caracteritzen per legislar poc i sempre només sobre allò imprescindible. D’altra banda, totes les grans causes que han permès progressar a la humanitat, han hagut de desafiar lleis injustes, oprobioses o infamants. L’infern n’és ple de lleis que han avalat o encara avalen el racisme, l’ocupació d’un territori, el fanatisme religiós, la discriminació de gènere o la persecució de la llibertat sexual. Els homes, doncs, quan han volgut enaltir els ideals d’igualtat, fraternitat i llibertat, s’han trobat enfront d’autèntics murs legals que els barraven el pas i pretenien convertir-los en súbdits sotmesos i resignats. I a l’hora d’aterrar aquests murs per avançar, sempre s’han mobilitzat forces repressives que, invocant la sagrada llei, han comès tota mena de malvestats que tard o d’hora la història ha condemnat irremissiblement. De lleis, per tant, n’hi ha hagut tantes i de tantes menes, que es pot ben afirmar que només són l’expressió d’un poder instituït, que pot arribar a ser extremament ignominiós i fastigós amb els continguts i pulcre amb les formes. Conseqüentment, un estat de dret pot ser encara pitjor que les lleis que el vertebren i els ciutadans l’únic consol que tenen és que la conculcació dels seus drets en lloc de ser arbitrària i puntual, està perfectament documentada i sistematitzada.
El fonament i el garant principal de la democràcia no és pas la llei sinó el vot popular expressat en una marc de pluralitat i sense cap mena de coacció. I quan una llei violenta un dret bàsic i universal, com pugui ser la llibertat d’expressió, la d’opinió o el dret a votar en referèndum per decidir el futur polític de la pròpia comunitat nacional, aquesta llei a més de ser injusta constitueix el darrer refugi dels opressors. Per això, la senyora Sáenz de Santamaría, quan invoca la Constitució i la llei, per avalar la condemna imposada al jutge Vidal, per processar el President Mas o la Presidenta Forcadell o per impedir votar els catalans en un referèndum sobre el seu futur polític, a qui deslegitima no és pas a tots aquests polítics catalans, que no han fet altra cosa que exercir drets bàsics i representar els anhels majoritaris del seu poble, sinó a la Constitució i a la mateixa llei. A qui desacredita en realitat, doncs, no és pas als processats sinó a les lleis nefastes que els han obligat a aixecar-se i a desafiar-les per fer prevaldre la democràcia. Però ella no se n’adona, perquè està educada en la mentalitat dels súbdits i mai no podrà entendre que l’únic sobirà de debò és el poble. I quan es tracta de drets col·lectius, el sobirà és la nació i cap altra pot prendre’ls-hi.
Un cop PP, PSOE i Ciutadans s’han apoderat de la Constitució i de la llei, per tal d’esgrimir-les amenaçadorament en contra de la voluntat popular majoritària dels catalans i coartar els nostres drets, els catalans ja podem dir que no estem obligats a obeir-les i no ens representen. Ja que les usen, les interpreten i les apliquen en perjudici nostre i valent-se no pas d’una majoria democràtica sinó d’una de demogràfica, ens deslliuren d’haver d’acatar-les. Per això, si així ho vol la majoria, aviat bastirem la nostra pròpia constitució i la nostra pròpia llei. Les bastirem amb la convicció que els ciutadans no són pas súbdits de la llei sinó sobirans que en disposen lliurement i que enfront d’una llei injusta i imposada rebel·lar-s’hi no només és lícit sinó que constitueix un deure ètic i cívic.