6-F: Això va de democràcia

És curiós. Sorprèn enormement tornar a escoltar, passats una mica més de dos anys, les primeres declaracions de Mariano Rajoy parlant de la consulta del 9 de novembre del 2014. Tot i que els que vam tenir el privilegi de poder-hi participar retenim el record d’aquell dia com el d’un dels més emocionants de les nostres vides, i tot i que les més de dos milions tres-centes mil persones que hi van prendre part són la prova irrefutable de l’èxit més rotund fins ara de la nostra voluntat d’esdevenir un estat independent, Rajoy ho veia –o feia veure que ho veia– d’una altra manera. El 13 de novembre, quatre dies després de la consulta, el president espanyol convocava la premsa a la Moncloa per contestar públicament la carta que li havia enviat el president Mas exigint, després de l’exhibició democràtica del diumenge, la convocatòria del referèndum definitiu.

Dic que sorprèn perquè Rajoy va dir, literalment que “no hi ha hagut consulta”. Així de clar. “Hem assistit a un rotund fracàs del projecte independentista”, va afegir. I encara més: “Allà on els independentistes volien fer una exhibició de força, ens han mostrat la seva debilitat”. Llavors, si això és així, si el 9-N va ser una costellada, una paròdia de referèndum amb urnes de cartró i, a més, va ser un fracàs de participació, a què ha vingut després judicialitzar-lo? Ras i curt: que en realitat va ser l’acte d’afirmació nacional més important dels darrers tres-cents anys a Catalunya, que va ser un procés escrupolosament democràtic i, en darrer terme, però potser el més important, perquè va ser un gran triomf de la participació ciutadana, de la democràcia, tot i les condicions adverses en què es va haver de tirar endavant.

L’Estat sap que allò va ser un èxit. I que després d’aquell, en van venir d’altres, com el resultat de les eleccions del 27 de setembre que, amb la participació més alta de la història en uns comicis al Parlament van configurar un hemicicle amb majoria absoluta de les forces que defensem la independència, i de dos terços, si ens referim a la voluntat de celebrar un referèndum. Diuen que va ser una boutade i se’n riuen. Però després corren a posar en marxa tota la maquinària de l’Estat per engegar processos judicials contra els responsables d’haver fet possible aquella festa cívica i democràtica.

I així arribem a dilluns que ve quan, per vergonya de la democràcia espanyola, un jutge seurà al banc dels acusats els qui aquell 9-N exercien com a consellera d’Ensenyament, vicepresidenta del Govern i president de la Generalitat per haver posat unes urnes. Irene Rigau, Joana Ortega i Artur Mas jutjats davant la indignació dels qui vam votar i ens vam autoinculpar com a còmplices, però també davant la perplexitat de l’Europa democràtica que s’ho mira i que no entén res.

Dilluns acompanyarem, com ho faran milers de lleidatans i de catalans, el president Mas a la seva entrada al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. I no només hi serem en solidaritat cap a ell i cap a Ortega i Rigau. També ho farem pensant en el procés que també haurà d’afrontar Francesc Homs pel mateix cas, o en el que pot passar ben aviat amb la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i els membres de la Mesa de la cambra. Però, sobretot, anirem a Barcelona en un exercici de dignitat col·lectiva, a defensar la democràcia. A dir-li a Rajoy i a tants d’altres que ens han menystingut primer, insultat després i, finalment, perseguit, que som aquí i que aquest poble vol decidir el seu futur per si mateix.

El 9 de novembre vaig votar a la consulta. Com probablement ho van fer molts dels que llegiran aquest article. Com ho va fer també l’alcalde de Lleida, Àngel Ros, que ara lamentablement s’alinea amb aquells que persegueixen el dret a decidir que tan havia defensat com a crític del sector sobiranista del PSC abans que el fessin president.

Potser Rajoy tornarà a dir, després de l’exhibició d’unitat que farem dilluns, que l’independentisme es desinfla, que som quatre gats i que no hi ha anat ningú. Però tossudament seguirem endavant per fer, com s’ha compromès el president Puigdemont, el referèndum vinculant amb o sense acord amb l’estat abans de la segona quinzena de setembre.

La qüestió és que això no va només d’independència sí o no, que també. Això va d’una cosa molt més important. Va de democràcia.