Ritmes de frenopàtic

La quarta simfonia de Xostakóvitx no pots escoltar-la a casa. Si ho fas, el més normal és que se t’emporti la Urbana amb camisa de força. Cal veure-la en directe. Si el que veus és la versió que en va fer Gergiev a l’Auditori de Barcelona, t’emportes una experiència inoblidable. Xostakóvitx és un animal. Res en ell no és lleuger. Tot cassola de tros. Amb els primers acords ja et despentina (si tens cabells; jo, no). L’harmonia és dura; els ritmes, de frenopàtic; el virtuosisme en les notes, delirant. El piccolo, en lloc d’aportar només brillantor als tutti, té més solos que la flauta, i és dificilíssim aconseguir que tinguin gruix i no siguin estridents. El requint té més que el clarinet i és una proesa encertar totes les notes amb aquest instrument curt i descompensat. Xostakóvitx és provocadorament antiromàntic. Talla els meravellosos passatges lírics dels vents (tret del del corn anglès) gairebé mofant-se’n. Gergiev dirigeix com un pingüí, sense amb prou feines gestos. Té maneres despòtiques (i no només maneres) i porta una batuta minúscula bastant ridícula però, si no és el millor del planeta en aquest repertori, s’hi assembla molt. Va fer una fuga de la corda a un tempo demencial. Cal ser molt torero per fer aquesta bogeria i que no se t’esfondri. Davant de tot això, quina importància té que els piccoli i el requint desafinessin en una nota pedal? Cap, sens dubte. I menys després que Gergiev acabés la simfonia apagant el so fins a morir en un silenci que es va sentir més que tots els tutti. Allà es van parar tots els rellotges perquè allà hi havia la desolació d’un Xostakóvitx que va haver de lluitar perquè Stalin li perdonés la vida. Quin estremiment.