El suport als professionals de l’àmbit social

Hi ha sortides professionals i formacions acadèmiques que són vocacionals. En aquestes professions es treballa, des del mètode i el coneixement, des de la implicació personal i des del cor. Parlo de les professions vinculades a l’atenció directa a les persones: mestres, metges, cuidadors, etc. Avui d’una manera especial, parlo de les professions de l’àmbit social, veritables garants de l’Estat del Benestar, perquè són les que l’apropen a cada individu, sobretot als més desafavorits.

Darrerament s’ha traslladat sobre aquestes professions una pressió que no els correspon. I és aquí on crec que cal reflexionar i posicionar-se sobre el que estem fent. És el cas entre altres, dels escarnis (escraches) que hem viscut en algunes dependències dels serveis socials. Tot i estar convençuda que les reivindicacions són lícites, possibles i, fins i tot, necessàries, no em semblen adients ni aquestes formes ni aquests espais.

El respecte a les persones ha d’estar en la base de qualsevol intervenció, un respecte que intentem trametre a les persones amb qui treballem des dels serveis socials.

Per això, vull dir en veu alta: benvolgudes companyes i companys de l’àmbit social, malgrat totes les dificultats que estem tenint, gràcies per la vostra tasca i la dedicació professional. Gràcies per continuar posant energia per a millorar conjuntament el benestar de la ciutadania. Gràcies per continuar treballant amb capacitat d’escolta, comprensió, empatia i respecte per les diferents opcions, per totes les persones. Un dels nostres principis d’actuació és treballar superant la concepció d’ajuda basada només en la beneficència i fer-ho sobre els drets i els deures de les persones.

Aquests principis s’han anat concretant en el temps en lleis, decrets, cartera de serveis... Però si hi ha alguna cosa que defineix la nostra intervenció són les relacions de confiança tant en l’àmbit individual com familiar, grupal o comunitari entre els professionals i la ciutadania. Ciutadania a la qual mirem d’acompanyar i empoderar en els seus moments d’especial vulnerabilitat per motius diversos (dificultats econòmiques, socials, dependències, relacionals o formatives, entre altres).

Quan aquesta relació de confiança es posa en entredit, es qüestiona o es trenca, per pressions externes a la pròpia relació, és difícil afavorir un espai que permeti desenvolupar el nostre treball.

Treballem amb les eines de les quals disposem, no sempre tant bones com ens agradaria que fossin. I ho fem comptant amb les realitats, habilitats, talents i potencialitats individuals de cada persona que acompanyem. I també amb les dels seus entorns. Això fa que cadascú tingui la seva història i la seva possible resposta individualitzada.

La realitat social ha canviat i, entre altres, ha portat el creixement de nous grups i plataformes que haurien de ser una bona eina de suport amb les quals crear sinergies i trobar espais de diàleg propositius per buscar millores en l’atenció a les persones. Si en canvi només podem treballar amb elles a partir de la crítica destructiva, la desconfiança i la pressió personal, professional i mediàtica, difícilment trobarem un camí conjunt.

Cal canviar de paradigma en què moure’ns i fer-ho des de la confiança, el respecte i la recerca de solucions possibles, en benefici de les persones que ho necessiten.

Demanem respecte i reconeixement a la nostra tasca professional. Des del treball social hem d’aprendre també a dir no al que no ens pertoca d’assumir, en defensa de la nostra professió i de les persones usuàries dels nostres serveis. I si malgrat tot hi ha coses a millorar, per sort, el sistema democràtic i l’administració també tenen definits diferents canals de queixes propostes i suggeriments que estan a l’abast de tota la ciutadania.