Vist per sentència

El primer judici del 9-N ja està vist per sentència, encara que molts podríem arribar a sospitar que ja ho estava fins i tot abans que comencés. Ara falta la segona part, la que afecta el company al Congrés Francesc Homs, que començarà el dilluns 27 de febrer, tal com es va assabentar ell mateix a través dels mitjans de comunicació el dia que havia estat cridat a participar com a testimoni en la causa contra Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau. Difícilment podem esperar que l’Estat es pugui permetre una sentència absolutòria en aquests judicis i, per bé que hauríem de mantenir un bri d’esperança en què la Justícia actuï amb independència a l’hora de condemnar-los o no, el marge de confiança és molt limitat. Tot i que la judicialització d’un acte d’afirmació política com la consulta del 9 de novembre és en el seu origen una barbaritat que ni els mateixos fiscals catalans volien assumir fins que les ordres d’actuar no van agafar el pont aeri, tot plegat s’ha portat fins a un punt de no retorn. Si ara no es castigués els responsables d’aquell desafiament, el que faria la Justícia és avalar que es pot consultar la ciutadania sobre la independència. Dit d’una altra manera, si l’Estat pretén que Mas, Ortega i Rigau s’enduguin un escarment que cohibeixi altres intents futurs de fer referèndums, una improbable absolució seria com un tret per la culata en què el sistema judicial desmentiria tot el relat construït des del govern central. Ras i curt, no s’ho poden permetre. Passi el que passi en aquests processos judicials, hi haurà un abans i un després. Ja hem dit que una absolució seria sinònim de deixar les mans lliures per avançar cap al referèndum que el president Puigdemont convocarà com a molt tard per la segona quinzena de setembre. Si no hi va haver delicte el 9-N, tampoc n’hi hauria ara. Però la més que possible condemna també ens porta de cap a fer aquest pas. La injustícia de veure inhabilitats un president de la Generalitat i tres dels membres del seu executiu causarà una indignació més gran que la de veure’ls asseguts al banc dels acusats la setmana passada. La condemna actuaria d’aglutinador de la societat catalana a l’entorn de la idea del referèndum com a millor via democràtica per resoldre el conflicte i el Parlament i el Govern hauran de donar una resposta política a l’alçada.

Allò que l’Estat ajuda al procés amb les seves actuacions repressives viurà un episodi gairebé definitiu si es confirma el que els mateixos encausats donen gairebé per fet, la seva condemna. Qualsevol demòcrata, vulgui o no vulgui la independència, haurà de sentir-se interpel·lat davant una situació com aquesta. Les formacions polítiques i les entitats socials que volen la independència es tornaran a mobilitzar i és d’esperar que altres sectors que potser no tenen tan clara la creació d’un nou Estat però que sí que aposten per votar, se sumin a la demanda d’aquest nou referèndum que serà vinculant i amb totes les garanties. Hi haurà noves agressions que encara afavoriran més aquesta cohesió dels demòcrates. Les converses enregistrades al despatx del ministre Fernández Díaz amb el cap de l’Oficina Antifrau o, parlant d’enregistraments, les noves aportacions que hem conegut aquesta setmana sobre el paper d’Alícia Sánchez-Camacho en la denominada Operació Catalunya van en aquesta línia. O, més greu encara, les conseqüències que tindria si finalment es portés a judici la presidenta del Parlament, Carme Forcadell. Utilitzar els tribunals de justícia contra el procés ha estat la forma que ha triat Mariano Rajoy per no afrontar directament la qüestió com ho hauria hagut de fer un demòcrata, negociant els termes per organitzar un referèndum i fent campanya per defensar els arguments per aconseguir la victòria de les seves tesis. Ha cregut que deixant passar el temps i perseguint el sobiranisme per la via judicial el famós suflé aniria avall per si sol. S’ha equivocat, com s’equivoca amenaçant amb amputacions doloroses quan es refereix a una possible independència. El seu error ens deixa a les portes d’on volíem arribar. Ara només depèn de nosaltres.