Lideratge o poder

Es naix líder i es mor líder? Tot depèn, no és el mateix liderar que exercir un càrrec de poder. De vegades, viatgen en sintonia. Però d’altres, l’autoritat abandona el líder en la seua pròpia ruta d’autoprotegir la seua existència. A priori, un bon líder potser no hauria de sentir ansietat pel comandament i és la mateixa naturalesa del lideratge la que pot atansar-lo a l’exercici del poder.

Maduro o Erdogan són líders o van ser-ho? En quin moment es canvien les prioritats del servei al bé comú per passar a l’exercici del domini i el control en el sentit més autoritari? Els alts dignataris de la FIFA van assumir els seus càrrecs amb la intenció de l’exercici de la corrupció o va ser el temps i el control de tot el seu entorn que els va portar al costat fosc?

El poder forma part de la naturalesa més biològica de l’individu. En uns està més desenvolupada que en d’altres, però en general sempre ha resultat atractiu.

A la majoria li agrada el reconeixement o bé influir en els qui l’envolten. En una societat col·lectiva, és necessària l’organització d’estructures jerarquitzades i un repartiment de tasques per al bon funcionament del sistema social. Es fan necessaris líders, individus que manin d’altres que és imprescindible que siguin reconeguts per d’altres.

Aquest reconeixement és sempre esperat i desitjat pel qui assumeix el poder. Si es trenca, s’entrarà en una fase de conflicte que pot derivar en la sortida del líder o bé en la seua transformació a actituds més autoritàries per evitar la pèrdua del domini.

Erdogan va passar de ser un líder reconegut, seguit i identificat pel seu poble a ser un president que exerceix i imposa el seu comandament tant sí com no, amb l’objectiu de conservar la seua posició. El poder canvia les prioritats de l’individu. De fer el bé comú a la pròpia supervivència d’un mateix.

Es dóna la paradoxa que el poder dóna llibertat al qui l’exerceix però, alhora, l’esclavitza per evitar perdre’l. Una llibertat d’acció per mantenir la cadira.

Si és necessari, es canviaran les normes de l’estat de les coses amb l’objecte de la pròpia protecció. Per a això se saltaran en molts casos els límits ètics, morals, les normes de la convivència i, fins i tot, la legalitat vigent. Només és necessari crear noves normes o lleis a la mida de les necessitats del mandatari. És el moment en què els poderosos actuen en benefici propi. El moment en què perden les qualitats i les capacitats que els van portar a exercir aquest càrrec.

El poder transforma l’individu. Com més poder tingui i més temps faci que l’exerceix, més gran serà la metamorfosi del governant.

Kibeo Lee parlava de la tríada fosca de la personalitat del poderós basada en una barreja de trets maquiavèl·lics als quals se’ls sumaven dosis de narcisisme i psicopatia. És el perfil del perfecte absolutista.

Només amb observar el nostre voltant, ens adonarem que potser no hi trobem tants veritables líders. El que de ben segur detectem sense gaire esforç són aquests autoritaris als quals fèiem referència.