Toni Estrany, galerista

Aquesta setmana ens ha deixat el galerista de Barcelona Toni Estrany. En una determinada època la seva relació amb Lleida va ser intensa. Parlo de principis dels anys vuitanta. Llavors feia de marxant independent. Primer vinculat a la galeria Trece de Barcelona i després ja en nom propi. A la galeria Trece hi va aportar les exposicions de Miquel Barceló, la de Benet Rossell o la de l’escultor Gabriel. La mostra de Benet incloïa la instal·lació El Montsec és sec, i va ser gràcies a Toni Estrany que aquest artista lleidatà va començar a relacionar-se amb Lleida. Tots dos, Benet i Toni Estrany varen venir a inaugurar la primera mostra de Benet Rossell a Lleida, a l’Ereta Taller. Va començar llavors una sintonia entre Toni Estrany i Sebastià Petit, que acabava d’obrir la galeria Alfós 45. D’aquest encontre es derivaren algunes mostres individuals d’artistes vinculats a Toni Estrany: una nova de Benet Rossell, ara de pintures, una d’ Ernesto Fontecilla, i una individual de Lluís Claramunt, quan Sebastià Petit va traslladar-se a la Rambla d’Aragó. Claramunt era un pintor marginat a Barcelona, al qual Toni Estrany defensava amb passió. En aquesta mostra hi havia una gran pintura que retratava Miquel Barceló. Barceló va ser la seva primera gran troballa. Va fer-li de marxant quan aquest va arribar a Barcelona i va ajudar-lo a tenir una projecció important. Arribat a aquest punt i quan Barceló va prendre altres camins, la relació de tots dos va continuar activa, i Estrany ha nodrit de Barceló moltes col·leccions amb obres importants.

Toni Estrany va anar evolucionat i va acabar obrint un espai propi al passatge Mercader de Barcelona. Va deixar de centrar-se en aquests artistes i va apostar per una generació emergent, on figurava el nostre Toni Abad, que s’ havia quedat sense galeria. Estrany el va defensar internacionalment, al costat d’ un estol d’artistes com Pep Agut, Ignasi Aballí, o Jorge Ribalta. La seva opció era la d’exposar-los a Barcelona, però jugar fort amb la seva presència internacional. Va establir un forts vincles amb crítics i directors de certàmens internacionals, on l’obra d’aquests creadors va començar a tenir una presència. El mateix va fer amb les fires d’art, on era seleccionat pel seu rigor i aposta.

Com a contrapartida va mostrar a Barcelona artistes de l’escena internacional. De la seva aventura individual va passar a compartir-la amb Àngels de la Mota i a fusionar-se com a galeria Estrany-de la Mota.

Un dels marcs que més bé va acollir la seva aposta va ser La Panera i la Biennal d’Art Leandre Cristòfol de Lleida. Si ens fixem en els artistes seleccionats i guardonats en aquest certamen trobarem molts dels vinculats a Toni Estrany: Pep Agut, Ignasi Aballí o Toni Abad. Mostres individuals de La Panera han apostat també per autors que defensava. La seva aposta era tant personal que sovint em feia pensar com el temps podria donar-li o no raó. Hi penso sovint, en això, quan recreo els meus primers encontres amb ell, envoltat de gravats i quadres de Miquel Barceló –se’n sortirà? Pensava. De tots els seus artistes, possiblement qui més satisfacció li hagi pogut donar és Ignasi Aballí. Va estar al seu costat des dels començaments i ha tingut un reconeixement internacional. Toni Estrany ha mort d’un atac de cor després de venir d’una fira d’art americana i a punt per anar a la fira ARCO a Madrid. El seu cor no ha suportat aquest tragí i ens demostra fins a quin punt el seu ofici ha estat la seva vida.