No és la llengua, és la llibertat

En les passades eleccions municipals del 2015, Ciutadans va entrar per primera vegada a l’ajuntament de Lleida, conegut com la Paeria. La peculiar composició del mateix ha possibilitat que el grup municipal de C’s hagi aconseguit acords i protagonitzat fets que fan coïssor en els partits i entitats secessionistes.

Dècades sense que ningú utilitzés el castellà de forma habitual en els plens i dècades sense que ningú gosés intentar canviar l’statu quo que feia que el castellà estigués relegat en l’administració pública local. Dècades d’autocomplaença i de silenci que, de sobte, gràcies a la tasca de quatre regidors voluntariosos s’interrompen, materialitzant-se actuacions encaminades a aconseguir una realitat llarg temps reivindicada: que tots els catalans tinguin dret a dirigir-se a l’administració en qualsevol de les llengües oficials de Catalunya.

Així, entre altres qüestions, s’ha arribat a acords amb l’equip de govern perquè els més de cinc-cents tràmits que es poden realitzar a través de la pàgina web de l’ajuntament, el ciutadà pugui optar per realitzar-los en català o en castellà. Un senzill clic i aquella persona que ho desitgi s’inscriu en la llengua que prefereixi. Un botó que és un símbol, més que una eina, perquè permet a qualsevol persona triar lliurement la llengua amb la qual es comunica amb l’administració. Perquè això no va de llengües, va de llibertats.

Perquè quan a un veí se l’obliga a atansar-se a un taulell i demanar expressament un document en castellà i que només existeix en català, se l’està obligant a significar-se públicament i això, a Catalunya, implica que se li coarta la llibertat.

El nacionalisme imperant es vanagloria de la falta de queixes o protestes davant el monolingüisme petri que han imposat a tots els sectors públics i bona part dels privats. Evidentment oculta el fet que això ha estat possible gràcies a la imposició en les normes públiques i les sancions als qui no compleixin les esmentades normes.

I gràcies a la complicitat i inacció d’aquells partits que, havent de defensar les llibertats i drets dels ciutadans, van decidir conscientment mimetitzar-se amb el nacionalisme i evitar retrets, insults o incomoditats.

Defensar les llibertats de tots no és fàcil. En una ciutat petita, capital de província, de cent quaranta mil habitants, ràpidament et converteixes en el blanc de totes les ires nacionalistes.

Després de l’acord per implementar gradualment el castellà també com a llengua d’ús a l’ajuntament, les entitats i partits independentistes van mobilitzar els seus afins i van organitzar una sèrie d’actes encaminats a forçar la revocació d’aquests acords: manifestacions a la plaça de la Paeria, mocions en els plens, pressió mediàtica, reaccions virulentes en xarxes socials i fins i tot queixes al Síndic de Greuges de Catalunya, el Defensor del poble català.

L’última? El grup municipal d’ERC “denuncia que imposar el bilingüisme en els tràmits administratius incompleix la Llei de Política Lingüística del 98”. Així doncs, sense indici de cap pudor. Els que s’han vanagloriat d’incomplir tota mena de lleis per boca del seu exsenador Santiago Vidal en conferències per tot Catalunya. Els que porten uns senyors independentistes castellanoparlants al Congrés dels Diputats a defensar la secessió de Catalunya en castellà però als quals els volen impedir que puguin inscriure els seus fills en les activitats municipals d’estiu en castellà. Quant cinisme.

Dels cinc-cents tràmits abans esmentats, només se’n poden realitzar en castellà una vintena. Vint de cinc-cents. La intenció del grup municipal de Ciutadans és que a l’acabar el mandat la majoria d’aquests tràmits es puguin realitzar també en castellà. Per això, ERC ens acusa de “voler castellanitzar la Paeria”.

No ho veuen. No són les llengües, són els drets i les llibertats dels ciutadans. I la defensa d’aquests.