La Normal: per un record digne

Una part del paisatge urbà de Lleida ha viscut en les darreres setmanes un canvi força vistós propiciat per la demolició de l’antic edifici de l’Escola de Magisteri, popularment coneguda com la Normal.

Voldria recordar que la primera seu de l’Escola de Mestres de Lleida es va ubicar al carrer Companyia, on només hi havia 21 alumnes i un sol professor i fins al 1885 no es va posar en marxa l’escola femenina, per passar posteriorment tot plegat a l’edifici del Roser. Durant els anys seixanta del segle passat, l’escola es va traslladar a l’edifici de nova construcció que ara ha estat enderrocat, i va donar cabuda als futurs mestres de Lleida fins a l’any 1993, quan a la construcció es van detectar els problemes d’aluminosi que van primer aconsellar i finalment decidir el seu tancament.

Des d’aleshores, han passat gairebé 25 anys d’espera fins que ha arribat la demolició. Amb ella s’ha posat el punt final a l’etapa de degradació de l’edifici i del seu entorn, amb episodis d’okupacions, de vandalisme i amb plagues diverses de gats i altres bestioles que han malmès la imatge de l’edificació i del barri. Hem assistit al final d’una construcció que la patologia del formigó va anar destruint, posant en perill l’estabilitat de l’edifici. Un edifici que va tenir l’honor i la responsabilitat d’acollir la formació de generacions de docents de la nostra terra, amb tot la càrrega emocional que això també representa. Un col·lectiu del qual tinc l’orgull de formar part, perquè jo, com tants d’altres companys i companyes, també vaig passar per les aules de la Normal. Unes aules on la majoria en vam sortir com a mestres, però també alguns van eixamplar el camp d’acció cap a altres disciplines o àmbits, fins al punt d’esdevenir referents en sectors com ara la cultura, la investigació, la sociologia, la psicologia o el mateix ensenyament dins la societat lleidatana, ocupant càrrecs de responsabilitat des dels quals han aplicat allò que van aprendre a la Normal.

Va ser, doncs, entre aquestes parets que a hores d’ara ja no existeixen, on es van començar a formar un important gruix de generacions de mestres lleidatans, i van fer-ho en un moment especialment significatiu de la nostra història: els darrers anys del dictador Franco i els primers de la democràcia. D’aquelles aules en van sortir, per exemple, els primers mestres de català després d’un silenci antic i molt llarg. Tota una ironia per a un edifici d’estil franquista, i un toc d’atenció per a alguns que haurien de recordar-ho a l’hora de situar el català al lloc on es mereix.

Veurem quin serà el futur exacte de l’espai diàfan que ara, després de l’enderroc, ha quedat al lloc on hi havia aquest emblemàtic edifici de la Normal. Ara per ara, sembla que es destinarà a un pàrquing, tot i que, al meu entendre, això tampoc no és el més important. Reconec, sense cap mena de dubte, que aquestes línies són una visió condicionada per qüestions sentimentals, i que allò que desitjaria per aquest espai és que fos un racó de dignitat, una illa de la qual la gent del barri es pogués sentir orgullosa i que els permetés rescabalar-se d’aquests 25 anys que s’han succeït al tancament de l’Escola.

Aquest seria el desig: que el solar de l’antiga Normal es convertís en un espai a l’alçada del seu passat i de la significació de l’edifici que ens va ensenyar. Un espai que fos, a la vegada, un homenatge i un record a totes les generacions de mestres que van passar per aquelles classes, gent que des d’allí va contribuir a fer créixer la societat lleidatana.