Com un somni

T

o

t

p

assa massa de pressa. Massa ràpid. Talment com si fos un somni les imatges i les vivències viscudes ahir a Los Angeles estan embolcallades en una boira lleugera que fa que em qüestioni si vaig estar treballant per segona vegada als Oscars. Els crits dels fans i els dels paparazzis que competeixen per la mirada de l’estrella, la multitud de flaixos que es disparen a cada centèsima de segon creen una banda sonora i visual que comença a les dues de la tarda i acaba a les cinc. Ruth Negga, l’actriu de Loving, va ser de les primeres a trepitjar la catifa vermella amb un Valentino d’estil victorià que ens va deixar a tots sense alè. Més endavant vindrien Isabelle Huppert, Viola Davis (que més endavant s’enduria una merescudíssima estatueta) i Nicole Kidman, totes tres vestides per Armani Privée amb tres creacions que reflectien a la perfecció la personalitat de cada una de les actrius. Darrere de les càmeres, preparant què diríem durant la retransmissió oficial de la red carpet, ens quedàvem amb dues incògnites: què lluiria Emma Stone i Naomi Harris. L’angoixa no va acabar fins que vam veure a l’Instagram de Calvin Klein que Naomi portaria un vestit fet pel nou director creatiu de la marca (el belga Raf Simons) i ens va agradar (i molt) que portés dues sabates diferents. El joc de vestir per una gala com aquesta és a vegades tan avorrit que s’agraeixen sempre els tocs de diversió. Finalment, des de la distància, vaig poder veure que Emma Stone portava un vestit en moviment. Ens va costar rebre la confirmació final: era un Givenchy creat en exclusiva per Riccardo Tisci. Or per rebre una estatueta. Un vestit d’inspiració flapper per a una actriu d’un musical. A partir de les vuit, el soroll dels fans i els impactes visuals dels flaixos anaven disminuint. L’atenció es traslladava de l’exterior a l’interior d’un teatre, el Dolby, que un parell d’hores més endavant viuria un moment per al record i que, segons m’expliquen, es va viure amb molta tensió dins del recinte. A l’escenari, l’equip de La La Land anava a recollir el premi a la millor pel·lícula, però era un error: l’estatueta era per a Moonlight, la increïble producció dirigida per Barry Jenkins i que em va deixar molt tocat al veure-la. En l’era de la postveritat, no podia haver-hi un millor final.