La diferent percepció social del delicte

Sembla que en la nostra societat s’ha instal·lat una mena de judici permanent per a tot i per a tots. Vull dir que, en llegir els diaris, en escoltar els noticiaris de la ràdio i/o veure els telenotícies, moltes vegades em fa la sensació de viure immers en una mena de causa general que analitza cada moviment de la gent, especialment d’aquells que ocupen càrrecs de representació política, i de llurs familiars i amics. Potser això no és bo perquè manifesta una certa paranoia social, encara que ens diguin que en una societat democràtica tot es pot saber i tothom, especialment els representants escollits per la comunitat, s’ha de manifestar amb la màxima transparència donant compte de la seva activitat. I situats en aquesta atmosfera de valoració crítica de la conducta dels altres (perquè hom sempre té tendència a justificar la pròpia), som una mica contradictoris, atès que al mateix temps som comprensius i indulgents amb certes conductes tipificades com a delicte i condemnades amb una pena i, d’altra banda, volem que s’apliquin amb el màxim rigor a altres comportaments. En tenim un exemple amb certs delictes contra la seguretat del trànsit i, més concretament, en els supòsits de conducció amb una taxa d’alcohol per sobre de la que permeten les normes. La gent és comprensiva amb aquests comportaments i els judicis acaben, normalment, amb condemnes de conformitat i després ningú fa cap retret al condemnat (ni la família, ni els amics, ni els veïns). I és així com la condemna queda limitada a l’àmbit més estrictament privat i als registres judicials i administratius.

Potser ningú no se n’adona, o no ho vol veure, però aquell conductor condemnat penalment per sobrepassar el nivell d’alcohol, amb la sentència de condemna, també se li penja a l’esquena el cartellet de delinqüent, perquè ha comès un delicte i ha sigut condemnat. Però ningú el té en aquest concepte. Diria que la percepció social d’alguns delictes no es correspon amb la tipificació penal. Perquè, si no, com s’explica que davant la imputació i la condemna d’alguns esportistes tinguin el suport de molts afeccionats i seguidors quan compareixen davant de la seu judicial i mentre desenvolupen públicament l’activitat esportiva? La tolerància social d’alguns comportaments, potser fraudulents, o quasi, en el compliment de les obligacions fiscals d’alguns professionals de l’esport es converteix en exigència màxima quan es tracta d’enjudiciar la mateixa conducta, o similar, dels representants polítics. Podem dir que som contradictoris. També podem dir que no és el mateix. Que la conducta d’una persona que, cobrant un bon sou, omple el nostre temps de lleure no pot ser igual que la d’aquella altra que hem escollit perquè s’ocupi de millorar la nostra situació personal, social i econòmica. Però, si admetem que una persona i l’altra, per l’activitat que desenvolupen, han de tenir un tracte diferent, resulta que estem dient que no som iguals i cau a terra aquell principi d’igualtat davant de la llei, com a expressió de la voluntat popular, que va costar tant i tant d’incorporar al nostre sistema de convivència. El sistema d’organització social que ens hem donat inclou també la separació de poders, de la qual també es parla molt darrerament. Al poder judicial se li ha assignat, en exclusiva, la funció de judicar la conducta dels ciutadans aplicant les lleis establertes pel mateixos ciutadans. Mantenir una causa general al carrer i als mitjans de comunicació, a base dels criteris morals de cada opinador, pot ser molt respectable, si ho mirem com una manifestació de la llibertat d’opinió, però pot topar amb les decisions dels òrgans del poder judicial que, en l’exercici de les seves funcions, apliquen la llei de manera imparcial, com a norma general que subjecta tothom.