Després del 8 de març

Em poso davant l’ordinador quan s’esgoten els darrers minuts del dia, quan tot sembla aturat. Gairebé sense soroll, llevat d’algun cotxe, del cop d’alguna porta tancada amb poca traça, del plor d’una criatura o de les passes sordes d’algú que camina apressat per la vorera. Són unes hores meravelloses. Hi ha silenci i és més fàcil que hom es trobi a si mateix. I així hem acabat aquest 8 de març, dia dedicat a la dona, o bé a la dona treballadora que, amb aquesta moda d’escurçar els titulars, acabem reduint les coses a la mínima expressió i les idees a allò que ens sembla essencial, i l’ambient convida a pensar una mica sobre la manera com s’ha viscut al carrer. De bon matí he pogut veure pels llocs on m’he mogut que, amb un aparent aire d’espontaneïtat, hi havia homes que felicitaven les dones i àdhuc els regalaven flors, els servien un cafè, i es mostraven especialment atents amb elles. L’ambient era distès i amable, sense tensions aparents ni males cares. Quan he vist un xicot que rondava la quarantena, que felicitava les companyes amb aire festiu, m’ha semblat veure en l’ambient un cert desplaçament de la festa de Sant Jordi cap al dia de la dona treballadora, imposat per una idea universal d’igualtat plena de voluntarisme i de correcció social. En els comportaments que he vist, i potser m’equivoco, no hi he notat gaire sinceritat, sinó un simple desig de quedar bé, perquè demà serà un altre dia i continuarem com sempre. Si el dia internacional de la dona es queda només en la mirada amable d’un vuit de març, haurem guanyat ben poc i tot quedarà limitat a una versió moderna i universal de la festa de Santa Àgueda que, com cada any, vam celebrar el 5 de febrer. Una vegada més la dona haurà estat protagonista un sol dia. Dedicar un dia a la dona, tant si treballa fora de casa com si no, és important però no suficient. Com altres dies dedicats a altres causes, cal que no es limiti a un dia farcit de bones intencions que passen a l’oblit amb la sortida del sol de l’endemà. Ja és hora que a partir del dia dedicat a la dona es vegin canvis en la construcció de les relacions personals entre els individus, homes i dones, integrats en la societat. Que s’avanci en l’establiment d’un sistema basat en el respecte i la igualtat, en el qual ningú vegi com a excepcional la presència de dones en els llocs de direcció i comandament, ni hi hagi diferències salarials, ni s’imposin tics de dominació masclista. Si estem convençuts que cal acabar amb les diferències, entenent que no són pròpies d’una societat plural i democràtica, passat el 8 de març no ens cal esperar gaire temps per veure canvis reals i efectius en el reconeixement de la dona dintre de la organització social. Si no és així, el 8 de març quedarà només en un gran decorat de fotos, cartells, consignes i de bones intencions, per alguns, o en una cruel mentida col·lectiva. Els canvis no han de venir motivats per la consideració del pes econòmic derivat de les aportacions de les dones a l’activitat productiva de la societat, i que aquests dies ens han recordat reiteradament els mitjans de comunicació. No és una qüestió econòmica, sinó de reconeixement de la dignitat i de la igualtat de la persona, perquè ningú és més que ningú i tothom és igual, i així ho prediquen els textos legislatius fonamentals. Per fer efectiva aquesta igualtat, mes enllà de la lletra impresa en llei i tractats solemnes, cal el convenciment sincer, i una decidida voluntat que sigui realment així. L’any que ve podrem comprovar si el bons propòsits s’han fet realitat.