Un Govern que ha perdut la legitimitat

La democràcia espanyola travessa la situació més greu des del cop d’Estat del 23-F de 1981. Fa temps ja que es perpetra un cop d’Estat, un altre, des de la Generalitat, que és qui el representa a Catalunya. La reforma exprés del Reglament del Parlament perquè es pugui aprovar en secret i sense debat la República Independent de Catalunya i les partides pressupostàries per celebrar un referèndum que el mateix Consell de Garanties Estatutàries declara il·legal no només és un desafiament a la Constitució, sinó que a més viola l’Estatut i anul·la el Parlament.

Des de posicions irrellevants i testimonials, no fa més de cinc anys, el separatisme ha ampliat la base gràcies a l’obscena manipulació de l’educació i la propaganda, que és el propi dels règims totalitaris i neonazis. Ja s’està veient el que amaga el dret a decidir, que ha arribat a deixar fora del debat l’oposició i trepitja les normes que regulen el funcionament democràtic de la Generalitat. Quan no surten prou vots, es passa a la desconnexió exprés i, si fa falta, el referèndum vindrà després de la declaració d’independència.

De la Llei a llei, és a dir, de la Llei que regula la Constitució votada per tots a la llei en secret d’ells, perquè als altres se’ns exclou i, per si de cas, ja ens prevé la CUP, que és qui dirigeix realment el procés, que la transició no serà pacífica ni ordenada. Evidentment, no hi ha res menys pacífic i més desordenat que violentar la Llei i l’Estat de Dret. I ja estem passant de la revolució dels somriures i l’oasi català a la realitat a la qual ens està portant aquest Govern de JxNo a la democràcia i a la llei, que no està legitimat per governar.

No crec que ningú a hores d’ara pugui negar-se a dissociar el setge judicial per la corrupció que sotja l’antiga Convergència Democràtica de Catalunya, de l’accelerament imprès al procés pel principal soci de Junts pel Sí amb la complicitat de l’altre. S’ha d’arribar a la Terra Promesa, a l’oasi de la impunitat, al paradís sense corrupció, amb la millor salut, pensions, serveis públics i infraestructures del planeta. Cal escapar, ara o mai, perquè amb la recuperació econòmica i el 3%, el procés es debilita. D’aquí vénen les presses.

La condemna per inhabilitació ja ha arribat, però perills més grans s’entreveuen a l’horitzó, ja que l’allau de proves és aclaparadora. Del famós “Diuen, diuen, diuen” de Pujol, passem als fets. Proliferen processos judicials, alguns de promoguts per les denúncies davant del Jutjat del Vendrell, per una regidora d’Esquerra Republicana, el cas Pretòria, el cas Palau i tots els Pujol imputats. El famós 3% denunciat per Maragall, que ha pujat al 4%, perquè, segons Millet, Convergència en necessitava més, ja no es pot tapar amb l’estelada, perquè els que paguen i els que cobren diuen el mateix i, a més, testimonis protegits imputen el mateix Artur Mas.

Res tanmateix sembla pertorbar el bon ànim del nostre lluitador per les llibertats, viatger infatigable per aquests mons malgrat l’escàs ressò dels seus laments. Perquè tot això que Catalunya està envaïda per una potència estrangera i que pateix privació de llibertats no hi ha qui s’ho cregui. I, a més, Europa està més ocupada a enfortir la nostra unió que a debilitar-la, per la qual cosa no sembla assenyat demanar suports internacionals perquè un territori pugui separar-se d’un Estat democràtic sense raons ni suports suficients i en contra de les regles jurídiques més elementals i, a sobre, sense exèrcit propi.

Per això, l’Astut Mas ho fia tot a la insurrecció i a l’èpica, encara que, evidentment, el missatge que se’l vol treure del mig perquè destorba no assoleix les dimensions del del seu mentor Pujol, quan aquest apel·lava a la dignitat del poble de Catalunya després de l’estafa de 20.000 milions de Banca Catalana. Que Albert Rivera ara s’ajunti amb el PSOE, amb Podem i amb els separatistes per portar a terme una reforma constitucional amb excuses de mal pagador és l’últim que li convé a Espanya i, probablement, al seu propi partit. No hi ha res menys regenerador que donar suport als que prefereixen entrar a la presó per herois en comptes de fer-ho per brivalls.