El flac rendiment dels Fons d'Inversió

Aquest article està redactat després de múltiples debats en fòrums d’opinió, així com obtenint dades i contactes amb els principals responsables de diverses entitats financeres de primera línia a Lleida, Barcelona i Madrid.

Són innegables els dos avantatges que tenen els Fons d’Inversió, diversificant fins i tot tractant-se de petites quantitats invertides, disminuint el risc seguint la màxima de no posar els ous a la mateixa cistella i disposar de mobilitat immediata al passar d’un producte a un altre fins i tot entre diferents institucions sense fiscalitat, ja que es tributa al final, quan es liquida la inversió.

A aquestes dues potes hem d’afegir la tercera, no menys important, que consisteix en la rendibilitat, però que surt en general molt malparada.

Per a una comprensió més important, em centraré en Fons d’Inversió de renda variable nacional, l’índex de referència dels quals és l’Ibex-35. Doncs bé, les entitats oferents cobren una comissió de gestió, el que es denomina gestió activa, per aconseguir el màxim rendiment possible, per la qual cosa disposen d’experts ben retribuïts amb flexibilitat per invertir i intentar optimitzar, la qual cosa no existeix en l’esmentat Ibex-35, que obeeix a una estructura determinada.

A Diners d’un diari català d’àmbit nacional, els diumenges es publiquen els cinquanta Fons d’Inversió de renda variable nacional més rendibles, d’un total de 120 d’existents, i aquí ve la sorpresa a l’observar que la majoria de les setmanes els últims de la relació ja no assoleixen l’esmentat índex, o sigui, que unes 2/3 parts del total poden quedar per sota d’aquest.

Aquesta paradoxa és més gran si tenim en compte que en els Fons d’Inversió haurien de revertir els dividends de les empreses, que tampoc figuren en l’Ibex-35 i que, per cert, a Espanya són dels més alts del mercat europeu i americà.

A l’informe SPIVA de març del 2016 figura el titular: “L’informe que revela les vergonyes de la gestió activa”, analitzant l’enorme proporció de Fons d’Inversió que no assoleixen l’Ibex-35, Eurostoxx i S@P americà, malgrat la qual cosa és sorprenent que en els últims deu anys gairebé la meitat de tots ells continuïn comercialitzant-se.

El famós Oracle d’Omaha Warren Buffett, amb gran ressò mediàtic, acaba de llançar una dura crítica a la gestió activa del seu país i, al comparar amb l’índex S@P 500 en els últims deu anys, no dubta a afirmar que els resultats dels seus inversors van ser deplorables, realment deplorables.

Tornant al cas espanyol i seguint un símil futbolístic, resulta que únicament existeixen uns quants Fons d’Inversió de Primera divisió, sobre els quals ens haurem de fixar, ja que tots els altres són de Tercera Regional, amb tot el meu respecte per a qualsevol club modest, però cobrant curiosament el mateix sou tots els entrenadors, ja que les comissions no difereixen gaire o almenys no solen estar relacionades amb els resultats.

Tot el que he dit fins ara és vàlid, corregit i augmentat, per al cas dels Plans de Pensions, en general, amb unes comissions més elevades i menys rendibilitat que els Fons d’Inversió.

Un recent estudi de l’IESE demostra que durant els últims quinze anys els rendiments han estat inferiors a la inflació i menys de la meitat de l’Ibex-35, per cert, amb aquest índex ben calculat incloent-hi dividends, cosa que no solen fer la majoria dels analistes, demostrant-se que la gestió activa encara és pitjor.

Acabaria recomanant a la persona que es posi en aquest món de la inversió que no li queda més remei que una supervisió contínua i canviar de fitxa i d’entitat quan convingui o, en cas de disposar d’una quantitat substanciosa, millor optar per formar la seva pròpia cartera, diversificant el més semblant a l’índex de referència, i tindrà garantits, a part de les cotitzacions de l’esmentat índex, els corresponents dividends, estalviant-se a més olímpicament la comissió