Disfuncions

A MESURA que les institucions polítiques esdevenen escassament funcionals, els estats-nació es limiten a governar al marge dels ciutadans. La realitat ens assenyala que els estats són de caire antic, amb escasses capacitats per governar el món. És el que ens explica el politòleg Benjamin Barber en un parlament del 20 de setembre del 2013, en el qual afirma que “un alcalde i un primer ministre són dos extrems oposats de l’espectre polític”; i ens anima a la proposta de “per què els alcaldes haurien de governar el món”. Els arguments són senzills: els alcaldes són pragmàtics i són els qui resolen els problemes. Per exemple, institucions internacionals, interurbanes i xarxes de ciutats treballant juntes. Per exemple, la unió a Copenhaguen de 185 nacions en acords per la crisi del canvi climàtic, perquè els seus governants no autoritzen els alcaldes a unes organitzacions interurbanes. L’inici d’aquest moviment internacional proposa crear un parlament global d’alcaldes. La conclusió de Benjamin Barber, en definitiva, és que cal triar entre “globalitzar la democràcia o democratitzar la globalització”.

Un altre observador global, Moisés Naím, coincideix en el fet que els governants dels estats no es dediquen gaire a atendre el que desitgen els seus electors. En el millor dels casos fan ús dels populismes, prometent al poble allò que vol sentir, sovint impossible de complir. Naím entén que “els resultats dels populismes són una elevada popularitat temporal dels cap de fila, amb destrosses de l’economia del país i, a continuació, l’aparició d’una nova elit tant o més corrupta que l’anterior”. De fet, aquest sistema no persegueix altra cosa que destruir reputacions dels contrincants, i no pas el contrast de les idees.

La situació actual, plena de disfuncions variades, ens porta a l’ús creixent de les noves tecnologies, que deixen enrere els processos polítics, fent perdre el control tant de parlamentaris com de votants. Internet, com és ben conegut, és zona lliure, i per tant al marge de la llei. En conseqüència, la sobirania de l’Estat queda progressivament erosionada: no hi ha fronteres ni privacitats, i, encara més greu, la seguretat de la ciutadania. I la nostra democràcia –la que encara tenim– no es troba ja en condicions de recopilar i processar les dades rellevants amb la necessària rapidesa. I la gran majoria de la ciutadania que vota desconeix qüestions cada dia més importants com la biologia i la cibernètica, indispensables per arribar a tenir una opinió. Com ens indica Yuval Noah Harari, autor del recent Homo Deus, “Què li ocorrerà a la societat, a la política i a la vida quotidiana quan algoritmes no conscients, però molt intel·ligents, ens coneguin millor que nosaltres mateixos? És –serà– la vida només un processament de dades? I, el més important, “què és més valuosa, la intel·ligència o la consciència?” Sembla, doncs, que les disfuncions actuals no han fet sinó començar.