COL·LABORACIÓ
Fins on arriben les competències i responsabilitats dels docents?
Secretari territorial Sindicat Professors de Secundària (aspepc•sps)
Si bé és cert que en la darrera mesa sectorial el departament d’Ensenyament va reconèixer que la mort de l’Abel es considera un accident laboral, ho va fer només de paraula, i en cap moment va mostrar cap document que així ho confirmés, tal com li vam demanar, ni ha sortit encara fent un desmentit, actuacions que haurien acabat definitivament amb els dubtes que aquest assumpte genera entre el professorat.
El que sí que és cert és que, segons l’informe de la Comissió Jurídica assessora de la Generalitat, no es veu cap tipus de negligència per part de l’administració, descartant així la responsabilitat patrimonial i desestimant la conseqüent consideració de responsable civil subsidiari, basant-se en arguments tan insostenibles com que la mort del professor lleidatà “no pot considerar-se causada per una actuació duta a terme en l’exercici de les seves funcions com a docent” (sort que un altre professor “que passava per allí” va intervenir i va aconseguir tranquil·litzar l’agressor). Afegeix l’informe que es va tractar d’una reacció violenta, sobtada i imprevisible “d’un alumne amb el qual no tenia cap relació”; o que “el fet que l’agressió tingués lloc durant l’horari lectiu no pot alterar aquesta apreciació negativa”. És curiós com fins i tot els incidents que ocorren in itinere tenen normalment la consideració d’accident laboral, i aquest cas que va tenir lloc dins de l’institut potser no ho és? Tot plegat, excuses de mal pagador, mai tan ben dit.
No cal dir que el contingut d’aquest informe ha indignat el professorat i ha fet que molts de nosaltres ens plantegem quin és l’abast real de les nostres competències i responsabilitats com a docents. Podem parlar d’una desafortunada coincidència espaciotemporal, d’un fet aïllat (Deo gratias) però és evident que existeix una relació causal directa entre els esdeveniments succeïts i el fet que el professor estigués en el seu lloc de treball, encara que en aquell moment no fos exercint la docència directament, o que no es tractés d’un dels seus alumnes. De no ser així, quin és el missatge subliminal que s’amaga darrera de l’informe de la comissió jurídica? Ens estan dient que no hem de fer res, més enllà de les classes amb els nostres alumnes perquè sinó no estem coberts? Ens estan dient que no hem de fer guàrdia a cap grup que no tinguem assignat? O que no hem d’intervenir en una baralla si els participants no són alumnes nostres? En aquestes situacions, l’actuació del professorat no ha estat mai condicionada pel fet que l’alumnat implicat fossin alumnes nostres o no, sinó més aviat en compliment, entre altres, de la Llei d’Educació de Catalunya, que en el seu article 7.1 diu textualment: “Tots els membres de la comunitat escolar tenen el dret a una bona convivència i el deure de facilitar-la”. Ara, crec que haurem d’interpretar aquest article com que el professorat tenim el deure de facilitar la convivència, però només entre aquells que són alumnes nostres!
Potser encara haurem d’estar agraïts a aquest informe que ens obre els ulls i ens clarifica quin és l’abast de les nostres funcions en un centre educatiu. Sóc conscient que tot això pot sonar tendenciós i sensacionalista, però el cert és que aquestes qüestions se les planteja el gruix del professorat, i ho demostra el fet que, a l’hora de redactar aquest article, prop de 5.500 docents han signat, en només quatre dies, la campanya que el Sindicat Professors de Secundària ha endegat, a través del portal change.org, perquè la família de l’Abel sigui indemnitzada en els termes que demana.