Afició vs. Vocació

Aficionar-se a alguna cosa no requereix un gran esforç. Al llarg de la nostra vida se’ns presenten nombroses opcions a què aficionar-nos. Ens aficionem fàcilment, i igual de fàcilment ens desaficionem.

És habitual aficionar-nos a col·leccionar qualsevol tipus d’objecte. Jo de petit col·leccionava monedes, col·leccionava minerals, col·leccionava cromos, col·leccionava bales, fins i tot quan ja era una mica més gran em va donar per col·leccionar paquets de tabac, i això que no fumava. Anys més tard la meua afició es va centrar a anar a mercadillos d’antiguitats i comprar coses molt rares. Totes aquestes aficions van passar amb el temps.

Per poder parlar d’una afició “amb fonament”, “amb solera”, es requereix constància i continuïtat en el temps. Ser aficionat és un fenomen d’engagement. Ens enganxem a alguna cosa com un repte que ens aporta motivacions i ens fa aflorar els sentiments. Qui de nosaltres no es va enganxar a alguna d’aquestes col·leccions de cromos que avui il·lusionen els nostres fills? Recordeu l’alegria que ens donava aconseguir un dels cromos que ens faltaven?

Afició i vocació són dos conceptes molt típics de l’àmbit de l’esport. Als seguidors de qualsevol club o equip esportiu se’ls diu aficionats. Identificar-se amb uns colors, vincular-se a uns sentiments, buscar la satisfacció d’unes necessitats... tot això i més ho trobem en l’afició. La vocació és una afició amb transcendència.

Es defineix com la “inclinació o interès que una persona sent al seu interior per dedicar-se a una determinada forma de vida o una determinada feina”. La vocació està connectada amb els nostres valors, amb la nostra visió i missió, m’atreviria a dir, amb el nostre ADN. No és fàcil trobar-la i molt més complicat abandonar-la. Donar resposta a la nostra vocació és com trobar el millor dels tresors.

La vocació és considerada com un procés que es desenvolupa durant tota la vida, ja que es construeix de forma permanent. Implica descobrir qui sóc, com sóc i cap a on vull anar. Per tant, s’ha de fer tot el possible per identificar-la i després lluitar per alimentar-la. Ja saps quina és la teua vocació? Què fas per desenvolupar-la?

L’esport és sinònim d’esforç, sacrifici, disciplina. La majoria de vegades ens aproximem a la pràctica esportiva per afició i en algunes ocasions hi trobem la nostra vocació.

El mateix ocorre en altres àmbits. En el moment més inesperat pot aparèixer allò que ens apassiona fins a l’extrem de ser/fer-ne la nostra vocació. Com més experiències siguem capaços de viure, més probabilitat tindrem de trobar-la.

Si la vocació està relacionada amb els anhels i amb allò que resulta inspirador per a cada persona, hem de suposar que la vocació concorda amb els gustos, els interessos i les aptituds de la persona. Per tant, l’ideal és que cada un treballéssim segons la nostra pròpia vocació. I que vocació i feina es fonguessin en un de sol. “Sigues allò per a la qual cosa has nascut.”

Sigui quina sigui la teua vocació, sigui quina sigui la teua feina, lluita perquè coincideixin. Veuràs que divertit és. Pep Guardiola ens va deixar una frase que resumeix perfectament el contingut d’aquest article: “La gran sort que un pot tenir és fer el que li agrada. Trobar-ho és l’essència de tot.”