Una fortalesa ibèrica entre els grans monuments

De la mateixa manera que sempre hem esquivat referir-nos a la Fortalesa dels Vilars d’Arbeca com un poblat ibèric, moltes vegades també hem evitat fer-ho com a jaciment arqueològic. En el primer cas, no és només una consideració de màrqueting, sinó que es tracta de reconèixer la singularitat de la fortificació ilergeta arbequina i evitar l’ús d’un concepte genèric que la ignora, en la mesura que el concepte de poblat ibèric pot ser aplicat a més d’un miler de llocs en el nostre país i que oculta, a més, la complexitat del món ibèric, caracteritzat per l’existència de petites ciutats, pobles, aldees, masos, oppida, fortaleses i talaies. Denominar-la fortalesa, en canvi, equival a reconèixer-ne la singularitat i emfasitzar l’excepcionalitat del seus valors diferencials. En el segon, les raons són de matís, però no menys importants. Amb independència de la seva importància, els jaciments arqueològics, tret dels pertanyents a l’època clàssica i etapes posteriors, sovint s’associen a béns immobles i restes constructives, ruïnes de poca entitat i escassa visibilitat. “S’ha de mirar cap al terra”, podríem dir, mentre que els monuments, edificis notables per definició, “es miren aixecant el cap”.

La Llei 9/1993 del Patrimoni Cultural Català va crear les figures de béns culturals d’interès nacional (BECIN) amb la finalitat de reconèixer i protegir aquells béns que reunien especials valors que acreditaven la seva importància i significació cultural. Així, la llei distingeix diferents modalitats de BECIN: conjunt històric, jardí històric, lloc històric, monument històric, zona arqueològica i zona paleontològica. La Fortalesa dels Vilars va ser reconeguda com a bé cultural d’interès nacional (BCIN) per la Generalitat de Catalunya (DOGC, número 2673, de 98/07/03) en la categoria de zona arqueològica l’any 1998, quan era molt lluny del que és ara. La llei defineix aquesta figura com a “Lloc on hi ha restes de la intervenció humana que solament és susceptible de ser estudiat en profunditat amb la metodologia arqueològica, tant si es troba en superfície com si es troba en el subsòl o sota les aigües”.

Tot i pertànyer a la remota protohistòria i triplicar l’antiguitat del monument més antic entre els altres candidats; tot i haver estat guanyada a la terra i l’oblit pel treball tenaç d’arqueòlegs i arqueòlogues i la voluntat d’un poble, la Fortalesa escapa radicalment a aquesta consideració, pensada per a restes o traces del passat semi-enterrades, que el paletí va lliurant dificultosament a la superfície, i s’aixecà al bell mig de la plana com a expressió arquitectònica del poder d’un cabdill iber, desafiant i orgullosa. Avui, constitueix un conjunt monumental i exhibeix la rotunditat formal del seu impressionant sistema defensiu. Tot i els seus excepcionals valors idiosincràtics, únics i diferents, la seva presència a la llista de monuments que aspiren a ser considerats com a el favorit dels catalans té un punt d’insòlita. ¿Com hem de veure, si no, que hagi de competir amb esglésies romàniques o barroques, monestirs, cartoixes, catedrals, castells medievals o conjunts renaixentistes o modernistes? I, no ho oblidem, això és així perquè va entrar a la llista dels 20 com a primer del grup de 3 que s’afegien per votació popular als 17 proposats per la Comissió d’Experts de Descobrir i Sàpiens. Si féssim anar com a metàfora les categories competitives de la boxa, hauríem de dir que un pes mitjà s’enfronta a pesos pesants.

Però, clar, en el fons aquest no és el tema... El nostre país gaudeix d’un patrimoni excepcional i un bon nombre de monuments serien mereixedors de la distinció. Són molts i diferents els criteris i les motivacions que poden determinar l’elecció de cadascú.

El concurs pretén mobilitzar la ciutadania al voltant d’un monument que estima i amb el qual s’identifica. Es tracta de fer bullir l’olla, de fer patrimoni, de cridar l’atenció sobre alguns dels nostres monuments, percebuts com a més valuosos o estimats, i donar-los a conèixer. I, per aconseguir-ho, se’ns proposa una mena de joc, un concurs que acabarà distingint, sigui quin sigui el guanyador, la combinació entre un bé patrimonial de primer ordre i la força participativa d’un col·lectiu que fa seu el monument i li assigna un especial valor simbòlic.

Pot semblar absurd comparar –de fet és una bestiesa–, haver de triar, eliminar, però no ho és tant, si entenem que l’únic objectiu del concurs és promocionar el nostre patrimoni, acostar-lo a la gent, i que allò que es mesura, s’avalua i contraposa, no són tant els mèrits intrínsecs dels monuments, com la força en vots de la comunitat, les persones i el territori, que s’identifiquen amb cadascun d’ells. Encara diria més, el procediment de votació pot tenir un efecte positiu: igualar grans i petits, jugar a favor del territori, en la mesura que el resultat depèn més de la intensitat de la participació, nombre de vots, que del nombre de votants. Per aquesta raó, s’han quedat en el camí esplèndids conjunts patrimonials emplaçats en grans conurbacions urbanes, però als quals els ha mancat el punt de passió enamorada que susciten altres monuments en entorns més propers.

Pels seus mèrits indiscutibles, però sobretot per aquesta raó la Fortalesa dels Vilars mereix el teu vot.