Pressupostos per a l’ocupació i la despesa social

els Pressupostos Generals de l’Estat 2017 que va presentar el Govern la setmana passada permeten mantenir el creixement i la creació d’ocupació, que són les prioritats del Govern de Mariano Rajoy des del 2011. Ho avalen més de 160.000 nous afiliats a la Seguretat Social al març, més de 600.000 nous llocs de treball el 2016 i 1.759.260 altes a la Seguretat Social des del febrer del 2013. D’aquests, 12.942

s’han registrat a Lleida.

Des que Rajoy va aconseguir la Presidència, s’ha prioritzat l’ocupació sobre els plans E, rotondes i malbarataments de Zapatero, que ens situaven al caire de l’abisme el 2011. La contenció, la reducció del dèficit, les reformes laboral, financera, energètica i fiscal, el pagament a proveïdors i les polítiques d’ocupació han permès que, de cada dos llocs de treball que es creen a la UE, un sigui espanyol. No ha estat fàcil: es va haver d’evitar la intervenció i, malgrat un dur ajustament, no s’ha deixat ningú al camí. La previsió del Govern, que va aprovar el 2015 uns PGE per al 2016, ha permès superar els mesos viscuts sense govern des del desembre del 2015 i fins després dels comicis del juny del 2016, que van permetre formar govern a l’octubre. La setmana passada, es van poder presentar al Congrés els PGE del 2017, que és molt probable que siguin aprovats perquè són els que necessita Espanya. Si s’aconsegueix, podrem assolir l’Objectiu 20-20, que suposa comptar a Espanya amb 20 milions de persones cotitzant el 2020.

L’ocupació permet mantenir la despesa social, a la qual es destinen set de cada deu euros que inverteix l’Estat. En aquest projecte de Pressupostos Generals, es renoven programes que acabaven el 2016 i no es podien prorrogar, com el que permet destinar ajuts als aturats de llarga durada, els que possibilitaran ampliar l’ajuda a la dependència i lluitar contra la pobresa infantil i els destinats al foment de la inserció i l’estabilitat laboral.

Els PGE del 2017 també permetran traslladar els beneficis de la recuperació econòmica a les classes mitjanes, consolidar la rebaixa de l’IRPF i l’impost de societats el 2015 que van posar a la butxaca de tots els espanyols 9.300 milions d’euros, millorar l’ocupació pública i dotar amb 5.387 milions d’euros les comunitats autònomes per millorar els serveis públics essencials que tenen transferits. La dotació de fons a les pensions, la partida més important del projecte de PGE del 2017, creix un 3%

.

Per tot plegat, és una enorme irresponsabilitat oposar-se a aquests PGE 2017 i així ho han entès Cs, el PNB i CC, els representants dels quals sumen 175 diputats, juntament amb els diputats populars. Amb això, tenim ja un empat a 175, si PSOE, Podem i els separatistes opten per intentar bloquejar l’aprovació. Aquesta situació atorga un valor especial al diputat del Partit Popular que vam aconseguir a Lleida a costa del PSOE, sense el qual no seria possible aquesta combinació.

Seria bo, per tant, que els diputats per Lleida que van a Madrid a desconnectar connectessin amb les obres i les inversions que reclamen i votessin a favor dels PGE del 2017 en lloc de posar el crit al cel per un alentiment en l’execució dels projectes que té diverses raons.

El “no és no” de Pedro

Sánchez

no ha sortit gratis per a ningú, i menys encara per a Lleida. Durant els tres primers trimestres del 2016, vam viure sense govern i hi sumarem, a més, gairebé mig any –el que va de 2017 i el que hagi de transcórrer fins a l’aprovació dels PGE – sense Pressupostos. El 2016, va caldre paralitzar les inversions compromeses perquè es va depassar l’objectiu de dèficit previst i hauríem incorregut en les penalitzacions previstes per Brussel·les en cas de no haver-ho fet. D’altra banda, les grans partides que altres anys es destinaven a Lleida ja no existeixen, perquè l’AVE, el Segarra-Garrigues, el túnel del Vielha, l’A-22 i l’autovia Lleida-Igualada s’han acabat. Esperem el seu suport, el dels diputats per Lleida als PGE 2018, que començaran a tramitar-se al setembre, perquè l’N-240 Lleida-Borges i l’A-14 Almenar-Límit Provincial amb Osca puguin avançar.

En tot cas, n’hi ha prou amb 175 o 176 diputats i no seria ociós recordar que en tota obra, també les del Pla d’Infraestructures de 4.200 milions previst per a Catalunya d’aquí al 2020, és imprescindible superar una sèrie de tràmits previs abans de l’inici dels treballs.

Però la demagògia és gratis i, al final, només pot ser vençuda per l’evidència dels fets, sempre que el “no és no” a l’estabilitat, els Pressupostos i la unitat d’Espanya no ens impedeixin continuar avançant i calgui convocar unes altres Eleccions Generals.