Jo també hi seré

Els aplaudiments no van ser eixordadors. Segurament, perquè l’anunci va agafar a contrapeu a la majoria, fins i tot als més fidels. O potser fins i tot els més sorpresos van ser els més propers, vés a saber. Àngel Ros va aprofitar la conferència anual que organitza el Col·legi de Periodistes per anunciar que tornarà a ser el cap de cartell del PSC a les eleccions municipals del 2019. Qui més qui menys havia fet travesses sobre qui podia ser el candidat en lloc de Ros si decidia no tornar-hi i, fins i tot, hi havia qui especulava amb una possible retirada abans d’acabar el mandat perquè qui fos el designat per la successió tingués temps de construir la seva imatge de Paer en cap, tal com va fer el mateix Ros al 2003 quan Antoni Siurana va deixar la Paeria per anar a fer de conseller d’Agricultura. Amb la declaració d’intencions, les especulacions queden tallades de soca-rel. I amb elles, potser també les aspiracions d’algun col·laborador. És un anunci que sembla prematur, tenint en compte que encara no hem arribat ni a l’equador del mandat. Segurament la principal motivació per fer-lo en aquest moment és precisament neutralitzar el possible debat successori i evitar malentesos com els que hi va haver amb Marta Camps en el tram final del mandat anterior. Però al marge de quin sigui el motiu per explicitar la voluntat de tornar-se a presentar, el que és indiscutible és que és una incongruència amb el que el mateix Ros deia ara fa uns quants anys. Fa el seu efecte tornar a veure l’entrevista que concedia a l’Agència Catalana de Notícies l’any 2009 on deia que possiblement es presentaria a les municipals del 2011, però que difícilment hi tornaria més enllà d’aquesta data. Doncs no només hi va tornar al 2015, sinó que ara ens diu que pretén tornar-hi al 2019. A la mateixa entrevista Ros diu que ja ha passat a la història el temps dels alcaldes que estan vint anys en el càrrec. Segurament quan ho deia devia ser poc conscient que anys després seria presoner de les seves pròpies paraules. I un cop resolta la qüestió de la candidatura socialista, Ros es va dedicar a mostrar que està en forma amb tot un seguit d’anuncis, en una setmana de grans titulars prèvia a les vacances de Setmana Santa. Primer va venir el desbloqueig de la qüestió de les torres de la Llotja, in extremis i amb olor de socarrim perquè no feia gaire havia assegurat al Ple que no tenia coneixement de cap projecte que pogués evitar la reversió del solar a la Paeria. Després va venir l’inici de les obres de condicionament del parc de les Basses amb sessió de fotos amb un dels socis de govern, el PP. I finalment, la solució a mesos de demora en el pagament de la gespa del Camp d’Esports a RoyalVerd. Vaja, com si ja hagués començat la campanya electoral! I com que Àngel Ros ja ha posat sobre la taula la seva candidatura a la reelecció, els altres també hem de pronunciar-nos sobre el futur. Suposo que no sorprendrà a ningú que digui que la meva intenció és tornar-li a disputar l’alcaldia a Ros. A Lleida es percep que hi ha ganes de canvi, d’abandonar la vella política on tot s’hi val per mantenir el poder, d’enterrar l’etapa del tripartit PSC-C’S-PP que combat el dret a decidir i fa retrocessos en l’ús de la llengua catalana. A Lleida hi ha ànsia d’una altra mena de coses. De polítics disposats a servir a l’interès general, d’una administració totalment transparent, d’una ciutat que vol fer costat al procés nacional emprès pel país, d’una Lleida d’oportunitats i amb futur. Després de gairebé quaranta anys de governs del PSC amb un únic parèntesi de dos anys, intentarem convèncer els lleidatans que som l’opció que millor representa aquests anhels de canvi per a la ciutat. El primer pas seran les primàries, on em presentaré perquè els associats del PDeCAT puguin revalidar la meva candidatura. Després, encara tindrem dos anys per endavant per seguir fent feina des l’oposició i guanyar-nos la confiança dels electors en unes municipals on, més que mai, la tria serà entre seguir com ara, amb la vella política de sempre, o donar-li entre tots a la ciutat l’impuls que volem i que necessita.