Pobles en risc

Quin efecte té la desaparició dels pobles, de les comunitats que han viscut i ocupat un espai de la nostra geografia? Quan un dia s’apaga la darrera llum de la darrera casa? Què passa quan un poble mor, desapareix? Quins són els efectes per a la resta de la societat d’aquest abandonament territorial? Faig aquestes preguntes per reflexionar sobre una realitat que fa molt temps que amenaça, silenciosament, les nostres contrades i que ara, sembla, comença a tenir visibilitat gràcies a algun programa de televisió i a molta altra gent que, des d’associacions i organitzacions diverses, ho ha vingut denunciant des de fa anys. La nostra és una societat que té una relació esquizofrènica amb el món rural. L’idealitza o gairebé el sacralitza en qüestions de caire ambientalista i, alhora, es mostra indiferent davant la seva progressiva desertització.

Una dada de la FEMP és prou eloqüent: a Espanya hi ha més de vuit mil municipis i la meitat d’aquests poden desaparèixer en els propers anys. I si fem una anàlisi de la demografia de les comarques catalanes, veiem que la situació no és millor. Les més afectades són les pirinenques, la Terra Alta i el Solsonès, però, en general, la situació dels pobles petits, o micropobles, és molt complexa arreu del país. En el cas del Pirineu, cap de les seves contrades, a excepció de la Cerdanya, supera els 15 habitants per km2. Una situació que s’accentua de forma dramàtica en el cas del Pallars Sobirà, amb 5,1 habitants per km2. És bo recordar que el límit per definir un territori en risc de desertització és de 10 habitants per km2. Un fet que ens mostra que a Catalunya la cohesió territorial segueix sent un repte encara pendent, si atenem a les tendències que segueixen concentrant població i activitat econòmica a l’àrea metropolitana. Una reflexió que ens hauria d’ajudar a definir amb celeritat quines són les polítiques i les eines que han de permetre que el nostre sigui un espai ben articulat en què el territori deixi de ser un problema per convertir-se en una oportunitat. Aquesta radiografia territorial mostra, a més, l’elevat grau d’envelliment de la població, la seva masculinització i, sovint, la tendència dels habitants d’aquestes valls a concentrar-se en les capitals de comarca, on es troben els serveis bàsics.

Aquests fets agreugen les perspectives de futur dels petits municipis, que són abandonats per la manca de possibilitats d’establir un projecte de vida ateses les limitades condicions que ofereixen. Els efectes negatius de la pèrdua de pobles són nombrosos. A les zones de muntanya, aquesta despoblació ve acompanyada de la desaparició d’activitats ramaderes i agràries que impliquen l’abandonament del terreny i, a continuació, de totes les activitats econòmiques.

Els efectes sobre la pèrdua del paisatge, de la biodiversitat i tot seguit de l’augment del risc d’incendis; la pèrdua del patrimoni cultural, dels coneixements ancestrals vinculats a recursos locals que podrien tenir grans potencials de desenvolupament, són alguns exemples del que perdem. Per això calen mesures polítiques que ens donin eines i singularitzin aquests territoris. Polítiques fiscals, serveis públics, investigació per valoritzar els productes locals, ajuts als seus emprenedors, comunicacions vials i digitals... són algunes de les mesures que s’haurien de dur a terme i que no poden esperar més.