El Japó, sis anys després de Fukushima

La catàstrofe ocorreguda l’11 de març de 2011 a la central nuclear a Fukushima va demostrar que el Japó, país altament avançat tecnològicament i la tercera economia mundial, també patia uns problemes de governabilitat causats pels estrets nexes existents entre les institucions polítiques i econòmiques del país. Sis anys després, persisteixen i difícilment seran corregits. La pèssima gestió de la crisi nuclear de Fukushima va acabar provocant la caiguda del Partit Demòcrata Liberal (PDL), llavors en el poder, i va facilitar el retorn triomfal del conservador Partit Liberal Democràtic (PLD) liderat per Shinzo Abe, el desembre de 2012.

Avui, el primer ministre Shinzo Abe continua governant còmodament sense gairebé oposició política i amb uns alts nivells d’acceptació popular. El PLD controla les dos cambres del Parlament nipó i compta amb el suport dels grans grups econòmics i mediàtics del país. Una situació diferent a la que afronten les democràcies occidentals, especialment als EUA i Europa. El context social i cultural és diferent. El Japó és una societat conservadora amb uns arrelats valors tradicionals sustentats en una civilització diferent a l’occidental. L’arxipèlag no es va obrir a l’emigració estrangera. No està pressionat per una crisi migratòria ni per una amenaça terrorista exterior. Els japonesos continuen apostant per l’estabilitat política oferta pel PLD davant de la falta d’una real i creïble alternativa política. El descontentament es canalitza a les xarxes socials.

El Japó tampoc pateix els moviments populistes i conservadors que sacsegen Europa perquè aquells al Japó ja estan en certa mesura situats en el poder. El 2012, Shinzo Abe va triomfar amb el missatge “El Japó torna”, no tan diferent de l’“Amèrica first” que va portar Donald Trump a la Casa Blanca. I el primer ministre nipó podria accentuar, si no aconsegueix resoldre els problemes econòmics i socials del país, les polítiques populistes i el revisionisme històric.

El programa de reformes econòmiques “Abenomics” impulsat el 2012 es basava en tres eixos: una política monetària acomodatícia per situar la inflació en un 2 per cent, corregir els dèficits pressupostaris incrementant progressivament l’IVA i realitzar les reformes estructurals necessàries per rellançar l’economia. “Abenomics” va donar els seus fruits, però només parcialment.

L’economia podria haver crescut, segons el Banc del Japó, un 1,4% l’any fiscal que va acabar el 31 de març, i va anunciar que ho farà un 1,5% en el nou curs iniciat l’1 d’abril. Un creixement modest sustentat per un increment de les exportacions (un 2,6% el 2016) afavorit per un ien feble que, des del passat 8 de novembre, va caure un 8,5% davant el dòlar, i per un repunt de la demanda mundial, principalment als EUA i la Xina. També per les inversions més grans, com les destinades a millorar les infraestructures de cara els Jocs Olímpics de Tòquio el 2020. L’economia va aconseguir a finals de 2016 el seu primer superàvit comercial des de 2011, que també es deu a la caiguda de les importacions. Però persisteixen molts interrogants.

La demanda interna no acaba d’arrencar. L’índex d’atur se situa en només el 3,1% però els salaris no pugen prou per encoratjar el consum. Els beneficis més grans aconseguits pels conglomerats empresarials afavorits pels “Abenomics” no redunden en una alça salarial significativa. El mercat laboral es degrada a mesura que primen els contractes precaris i menys pagats.

Els salaris mitjans bruts van pujar una mitjana del 0,5% el 2016 però el salari net es devalua per l’increment dels impostos i dels costos de la seguretat social. El resultat: els japonesos es resisteixen a consumir més mentre creixen unes desigualtats socials que afecten especialment les joves generacions.

El Japó afronta un ràpid envelliment de la població que frena el creixement econòmic i dispara les despeses públiques i privades destinades a la seguretat social. El deute públic va assolir el 246,5% del PIB, si bé està gairebé a mans japoneses i a l’empara de qualsevol moviment especulador exterior. Només el 6,7% està a mans estrangeres. En canvi, el Japó és primer creditor i tenidor de bons del tresor dels EUA, després de superar la Xina, que últimament va vendre una part de les seues reserves de divises en dòlars per tal de protegir el iuan.

El Japó necessita obrir més la seua economia a l’exterior per fer-la més competitiva. Ho són els grans conglomerats dels sectors de l’automòbil, electrònica i béns d’equip, encara que ja es veuen assetjats per les grans marques xineses. Però altres sectors continuen molt protegits i dependents d’una demanda interna que continua feble. Shinzo Abe va apostar per afegir-se al Tractat Transpacífic (TPP) impulsat per Barack Obama per contrarestar la creixent penetració comercial xinesa a Àsia-Pacífic. Però el TPP va ser rebutjat per Donald Trump.

Ara és el president xinès Xi Jinping qui es presenta com un defensor del Lliure Comerç i aprofita el replegament de Trump per impulsar un vast Acord de Lliure Comerç (RECP) i convida a afegir-s’hi les principals economies asiàtiques, incloent el Japó, Corea del Sud i Austràlia. Una situació incòmoda per a Tòquio, que manté contenciosos territorials amb Pequín. Shinzo Abe no les té totes amb l’imprevisible i impetuós Trump. La setmana passada va visitar Berlín, París i Brussel·les per rellançar un possible Acord de Lliure Comerç entre el Japó i la Unió Europea. Però el complex calendari electoral europeu el 2017 i el 2018 demorarà unes negociacions que es presenten difícils.