Reflexions sobre la independència (2)

L’error és greu perquè dóna avantatge a l’adversari i afebleix a un mateix. Errar en l’objectiu és difícil, tot i que és possible. És difícil ja que cadascú vol el que vol. Difícilment es pot discutir la tria que hom fa. Ara bé, equivocar-se en l’estratègia és molt més habitual. Equivocar-nos en el camí triat per assolir l’objectiu no només és possible sinó que és força freqüent. En darrer lloc, l’error tàctic és molt normal. Prenem decisions que en lloc de fer-nos avançar en el camí, ens el fan més difícil. Això, en un món on domina el tactisme, és preocupant. Però anem a veure alguns d’aquests errors en el context de la lluita del sobiranisme català enfront l’Estat espanyol i les respostes d’aquest. Hi ha un error per part de l’Estat espanyol en considerar que alguns catalans estem equivocats (“falta de sentido común”) per voler la independència.

Aquest error porta a conseqüències nefastes. Hi pot haver mala intenció en assenyalar la “bogeria” dels independentistes catalans. Però, també és veritat que molts creuen, sincerament, que hem perdut el seny. Diuen que hem embogit volent l’estat propi. Es qüestiona la nostra capacitat de decidir el que volem. Això només es pot fer des del convenciment que es té la veritat absoluta i que “els altres”, que no volem el mateix, som folls. Aquest error dificultarà molt el diàleg i la negociació. Els objectius que cadascú es proposa han de ser respectables només pel fet que els proposa cadascú. Ningú no és més que l’altre. Sortosament la democràcia se sustenta justament en la idea que tots els objectius són legítims (“tot es pot defensar en democràcia”, diuen). No obstant, sovint això no és ben be així. Per part dels unionistes, es considera una bogeria voler l’estat propi. Es creu que una part no es pot separar del tot. En canvi, des d’aquí, no ens veiem com a part sinó com a altre. Aquest error és un dels fonaments perquè el govern espanyol s’entossudeixi a no deixar votar, tot i que entre la ciutadania catalana hi hagi més d’un 80% que vol votar com a part de la solució.

Hi ha altres errors. Alguns giren al voltant de les estratègies. Cadascú s’ha marcat camins diferents. Però en aquests camins hi ha, i hi haurà, obstacles. Un d’aquests obstacles és el que emana de l’error de mesurar malament les forces del contrari. En el món sobiranista hi ha una il·lusió infundada que l’adversari és simple i ximplet. No es mesura bé ni la seva intel·ligència ni la seva força. Riem massa dels errors de l’adversari (“¿y la europea, qué?”, per exemple). Com si nosaltres no cometéssim errors i com si equivocar-te una vegada, o més vegades, vol dir ser babau. L’Estat espanyol té “intel·ligència” i serveis que el fan un adversari molt competent.

D’altra banda, hi ha l’error de bona part de la ciutadania espanyola, alimentat pel seu govern, de creure que això de l’independentisme i del sobiranisme és cosa de quatre eixelebrats que a darrera hora s’han abrandat guiats per algun ressentit, corrupte o il·luminat (de tot n’hi ha, diuen). No és veritat. La cosa ve de lluny, i “som molts més dels que diuen i volen”. En un cas i altre la mesura de les forces de l’adversari és errònia. Aquest error estratègic, per un costat i per l’altre, fa que les respostes i els moviments tàctics també arrosseguin errors. El tactisme té el greu problema que és reactiu en molt bona part. Llavors, transmet el moviment ben lluny de la racionalitat. Els errors tàctics fan que l’estratègia no sigui prou eficient ni eficaç.

Error tàctic pot ser “demanar favors” a tercers (diplomàcia espanyola) que acaben incomodant aquests tercers més que no pas generant-los adhesió. La força que pot exhibir l’estat quan juga a casa, a fora es converteix en una cosa molesta i incòmoda. El món no gira al nostre voltant, malgrat tots ho creguem. D’altra banda, també hi ha errors tàctics de signe oposat, per exemple, fonamentar-se massa en la il·lusió. La il·lusió és un estat mental amb dues cares: una de positiva (ningú no fa res sense il·lusió), però també cal no oblidar que la il·lusió no és la realitat, si més no, encara. Com aquests podríem posar altres exemples. Només són mostres d’una reflexió en més profunditat que el comentari de la mera actualitat.

Amb aquestes reflexions us invito a pensar més en la categoria que en l’anècdota. Per això, per concloure, podem dir que els errors són causes de més errors i resulten un greu problema. Per què? Tenint en compte que l’error, segons Descartes, prové del desajust entre la voluntat i la raó, us proposo reflexionar sobre la voluntat, o les ganes, dels objectius per a uns i altres: la independència per als sobiranistes i la unitat de l’estat per als unionistes, en el proper article.