Nous murals de Josep Minguell

El corpus de pintures murals de Josep Minguell creix proporcionalment al seu domini i coneixement de la disciplina. Teoria i pràctica s’agermanen i es diversifiquen, sense oblidar que la pintura al fresc està condicionada per l’arquitectura que l’acull i un procediment que exigeix un esforç físic important i una destresa del pintor. Els darrers treballs executats l’any passat a l’església de Sant Joan Baptista de Reus, i enguany a la parròquia de la Verge del Carme de Sant Joan Despí, a Barcelona, ens permeten ratificar la dedicació de l’autor a la pintura mural, i unes solucions plàstiques que configuren la seva darrera obra.

Una obra i l’altra tenen alguns punts en comú rellevants. A Reus Josep Minguell ha intervingut en el mur i el sostre del presbiteri, amb un total de 456 metres quadrats pintats, una superfície important, més encara quan el tema tractat, el desert, l’ha interpretat amb elements iconogràfics mínims, només pedres que aporten el ritme visual d’un camí sense arbres ni excessives ondulacions. Al mur només el desert, i al sostre un celatge més expressiu que contrasta amb la serenor del paratge desèrtic. Les pedres i el sender són els únics referents, d’una tonalitat cromàtica sense grans alteracions. El resultat convida a la reflexió i meditació, sempre propera al món de Baptista. La tècnica emprada ha estat la del silicat, que permet l’acció directa damunt la superfície. L’espai arquitectònic, originalment de ciment vist, encofrat, no acabava d’harmonitzar amb l’arquitectura original, i el mural ha solucionat un problema d’encaix, amb gran satisfacció per als usuaris del temple. El ciment provocava també una problema al pintor, que ha optat per una paleta de grisalla que ha integrat la duresa del gris del fons. Allò que era un problema inicial, ha estat resolt amb enginy i lucidesa per l’autor.

A l’església parroquial de Sant Joan Despí, de nova planta, Josep Minguell intervé en diferents espais centrals de l’absis i laterals, i segueix aquesta buidor del desert en tractar el tema del Mont Carmel, com un espai entre el Cel i la Terra. A mesura que la muntanya s’apropa al cim, i per donar imatge de perspectiva, els elements vegetals ajuden a crear una sensació de perspectiva i de meditació. La muntanya i el desert de tots dos murals són un exemple de la simplificació amb què l’autor domina les grans superfícies pintades, on no malda per posar punts de vista diversos, amb elements iconogràfics, sinó que domina la llibertat pictòrica dels espais cada vegada més buits, ordenants només per pedres i vegetació.

A Sant Joan Despí hi ha, però, uns murs on ha hagut d’explicar pictòricament escenes de la vida de la Verge i de Jesús. En aquests casos no ha defugit la representació, ans al contrari, ha hagut d’explicar escenes concretes. La solució aplicada ha estat la de fer servir unes tonalitats pictòriques de grisalles i una solució formal de les figures simplificada, definint bé els perfils dels personatges, però sense necessitar el realisme figuratiu. Els perfils s’incorporen al cromatisme i el conjunt s’unifica cromàticament, al temps que permet distingir i seguir l’ordre de la narració, des de l’Anunciació fins al Calvari.

Si mirem endarrere ens adonem de l’obra feta i del prestigi assolit per Josep Minguell com a pintor mural. La feina feta li ha permès arribar a aquests dos treballs eliminants elements, treballant grans superfícies sense elements estructurals, sinó plenament pictòrics, omplint espais amb buits, sense elements referencials, de manera més aèria, com un camp de color pur.