Nous plantejaments contra la violència masclista

En les darreres setmanes, hem sabut que Dona Samaritana, una entitat que ofereix un servei d’allotjament i atenció a dones víctimes de violència masclista i als seus fills, aviat deixarà de rebre usuàries. Aquesta associació es defineix com una entitat sense afany de lucre per atendre i acollir dones en situació d’exclusió social o en risc de ser-hi, i que treballa en diferents àmbits per promoure la inserció social i recuperació de la persona.

Encara que la violència masclista deixa una dona i els qui depenen d’ella en una situació de vulnerabilitat extrema, identificar aquesta violència amb exclusió social no sembla que sigui la forma més idònia d’enfocar-ho. Per molta bona voluntat que s’hi posi. Perquè, si bé és cert que algunes dones víctimes de violència poden patir exclusió social, aquesta no té la mateixa arrel que altres situacions d’exclusió. I perquè tractar les dones maltractades –i les seues filles i fills– com a persones marginades és sotmetre-les a una doble victimització.

La violència exercida contra les dones pel fet de ser-ho s’ha anomenat de diverses maneres: violència de gènere, patriarcal, viril o, fins i tot, domèstica. Però l’apel·latiu que millor s’hi adiu és violència masclista, perquè es produeix com a manifestació –la més greu i devastadora– de la discriminació i de la situació de desigualtat derivada de les ancestrals relacions de poder dels homes sobre les dones. És, doncs, una violència amb un caràcter específic i ben diferenciat: produir dany o patiment físic, sexual o psicològic a una dona. Bé sigui per mitjans físics, econòmics o psicològics. Moltes vegades, sense una acció concreta: amb amenaces, coaccions o intimidacions. I si hi ha filles o fills, amb afectació directa sobre aquests fills o filles. Fins i tot quan, com passa en alguns casos, els fills mascles s’afegeixen a la violència contra la pròpia mare.

Així que si la violència masclista té un caràcter ben diferenciat, la mena d’exclusió que pot produir és també molt diferent a la de la marginació social, la pobresa, les migracions forçades per guerres, etc. De manera que els recursos humans, materials i operatius que s’hi haurien de destinar no haurien de ser els mateixos. L’atenció i acolliment residencial d’urgència de les dones maltractades i dels seus fills i filles és una prestació garantida, és a dir, que obligatòriament han de prestar les administracions. Normalment, consells comarcals i ajuntaments, amb el finançament de la Generalitat. I ajuntaments i consells comarcals firmen acords amb entitats per tal d’assolir circuits eficients d’actuació contra la violència masclista. Cosa que no deixa de ser una externalització de les funcions que pertoquen a l’administració promotora.

Aquestes entitats fan una feina encomiàstica de substitució de les administracions. Però de vegades no en les millors condicions ni amb l’enfocament o el mètode de treball més òptim. Ho hem vist en diversos àmbits. També en el de l’atenció a la violència masclista. Necessitem, doncs, un nou enfocament.

Si a Lleida volem eliminar, mitigar o alleujar els efectes perniciosos d’aquesta xacra social, cal una acció decidida per part de la Paeria. Decidida i acordada: no podem fer servir les mancances en l’atenció a les dones víctimes de violència masclista com a arma per tirar-nos pel cap. L’eradicació d’aquesta mena de violència és un dret de les dones. La cura adequada de les seues víctimes és una obligació de les administracions. La més propera, l’Ajuntament: posem-hi recursos materials i humans al 100% municipals. Lluny d’apropiar-nos en exclusiva de la defensa dels drets de les dones, com fan alguns grups polítics, demanem a tots els grups polítics municipals l’esforç per buscar la millor solució a aquest problema. No ens val el “ja ho fem” de l’equip de govern, ni l’“us direm què heu de fer” de l’oposició. El mal vol poc soroll i molta cura. Ni patrimonialització ni exclusió: cooperació. De grups polítics, associacions de dones, de la ciutadania.

Els drets de les dones són drets humans. La mateixa Llei del dret de les dones a eradicar la violència masclista (promoguda per ERC en el si del segon govern catalanista i de progrés) ho diu en el seu preàmbul. Com també diu clarament que “la violència masclista és una greu vulneració d’aquests drets i un impediment perquè les dones puguin assolir la plena ciutadania, l’autonomia i la llibertat”. Qui vulgui desentendre-se’n, que aixequi el dit. Qui vulgui treballar per donar-los l’atenció que pertoca, que estengui la mà.