I els catalans?

La negociació dels Pressupostos Generals de l’Estat ha comportat que alguns mitjans i comentaristes mirin enrere, almenys fins a la primera legislatura del president Mas, per demanar-se on són els catalans? Implícitament, es pregunten on són els catalans que no han sabut arrabassar uns quants centenars de milions d’euros a l’Estat, i altres prebendes, en un moment de debilitat i necessitat del partit governant, i prefereixen seguir camins ignots i de trànsit impossible.

Preguntes rellevants: en qualsevol cas, cal aprofundir en l’anàlisi i fer-se unes quantes preguntes. La manera de fer de l’Estat és constitutiva d’una política rigorosa, equitativa, estable a llarg termini? És una política concordant amb la distribució constitucional de les competències entre aquell i les comunitats autònomes? Respecta la dignitat pròpia de les institucions catalanes, Govern i Parlament? És conforme amb les majories parlamentàries constituïdes a Catalunya? És una política que vol conèixer i respectar l’opinió de tots els catalans?

Per a aquells comentaristes i editorialistes, aquestes són qüestions menors. La realpolitik obliga a prescindir-ne, car el terreny de joc és el que és a cada moment, i cal oblidar planejaments ideològics, morals o ètics, o simplement de més llarg abast, que més aviat destorben. A la vegada, semblen ignorar les raons del tall entre la primera i la segona legislatura de Mas. Després de l’ensulsiada del nou Estatut, i abans de convocar les eleccions del 2012, es va produir l’intent de negociació del Pacte Fiscal, avalat pel Parlament el juliol d’aquell any. La darrera estació abans que els trens enfilessin la mateixa via en sentits contraris, es comentava. El govern Rajoy el rebutjà sense ni mirar-se’l i convidà Mas a millorar el sistema de finançament vigent, cosa que encara no s’ha fet. Un dies abans, l’11 de setembre, almenys un milió i mig de catalans havien sortit al carrer sota l’eslògan “Catalunya, nou estat d’Europa”.

Després vindrien altres Diades, el 9N2014, Junts pel Sí, un Parlament que ha proclamat el dret a l’autodeterminació, un president de Catalunya condemnat, amb tres del seus consellers, i la Mesa del Parlament parcialment encausada. El passat compta. Els partits catalanistes han d’oblidar tot el que ha passat? Han de tornar, caps cots, a seure a la taula del poder espanyol per, aprofitant una conjuntura favorable, i qui sap si irrepetible, disminuir temporalment i en un percentatge menor el dèficit fiscal català? És que hi ha hagut cap proposta seriosa de refer el malmès pacte constitucional, que va fer que Catalunya donés un suport molt rellevant a la Constitució Espanyola en referèndum? És que Espanya té cap intenció reconèixer el caràcter nacional de Catalunya? És que hi ha sobre la taula cap alternativa a esdevenir un nou Estat d’Europa que no sigui l’anar fent i esperar que les circumstàncies permetin petits avançaments en l’autogovern, que es perden l’endemà?

La solució: la sortida a l’actual situació política és relativament senzilla i impecablement democràtica: que es pregunti als ciutadans de Catalunya el seu parer, de manera entenedora, en un procés amb totes les garanties per a tothom i per a totes les opinions. I després només caldrà actuar en conseqüència. Pel que es coneix, la probabilitat que es faci de manera acordada amb l’Estat, no és nul·la, però s’hi acosta, car suposaria reconèixer que els catalans són, en tant que tals i col·lectivament, subjectes de sobirania.

Cal, però, insistir-hi sense descans. I, finalment, si el Govern de l’Estat no vol arribar a cap entesa, és ben raonable que la Generalitat de Catalunya faci el que estigui al seu abast per consultar la ciutadania en un referèndum. Aquest és el compromís adquirit i el Govern i els alts càrrecs estem per servir-lo.