El valor del diputat de Lleida

El desembre del 2015, després d’unes eleccions en les quals per primera vegada no va poder governar el partit que les havia guanyat, el Partit Popular va perdre l’escó per Lleida. Va caldre repetir els comicis sis mesos després, el PP va ampliar el seu avantatge i, gràcies al suport de Ciutadans i l’abstenció del PSOE, va poder a la fi formar govern i aquí a Lleida vam recuperar un escó decisiu que té un valor doble, perquè l’hi guanyem al PSOE. El valor singular d’aquest escó es va posar de manifest dijous passat, perquè és el que va permetre l’empat a 175 diputats que va servir per rebutjar les esmenes a la totalitat, la qual cosa augura la definitiva aprovació dels Pressupostos Generals de l’Estat 2017, quan s’aconsegueixi el probable suport del diputat de Nova Canàries.

Si s’haguessin repetit a Lleida els resultats del 2015, no tindríem, doncs, Pressupostos Generals de l’Estat del 2017, la qual cosa posa en relleu la importància determinant que per obtenir el diputat de Lleida va tenir el suport de Mariano Rajoy, que va celebrar aquí l’acte central de campanya a Catalunya. Va ser el gran encert estratègic del PP, que va concentrar els seus esforços i prioritats en l’única circumscripció de Catalunya en la qual el PP havia guanyat Ciutadans al desembre i havia quedat a només 2.000 vots del PSOE, i l’efecte de la intel·ligència dels lleidatans, que van concentrar la utilitat d’un vot en el partit que defensa la Constitució, l’Estat de Dret, la unitat d’Espanya i l’estabilitat necessària per continuar la recuperació econòmica.

Per això, és un insult a la intel·ligència dels lleidatans la barra i el cinisme amb els quals un diputat per Lleida, un dels tres que han anat a Madrid a desconnectar, diu promoure el que defineix com un Front Comú Lleidatà per reclamar més inversió i tota mena de millores per a Lleida, en una espècie de Carta als Reis Mags dirigida a un Govern, al qual aquest diputat i els seus socis en la deriva separatista el voten en contra precisament dels Pressupostos Generals de l’Estat del 2017, malgrat que inclouen moltes de les millores sol·licitades que s’aprovaran sense el seu suport.

La qual cosa, demagògies a part, fa inevitable una comparació especialment enutjosa per als nostres separatistes. Mentre el PNB demostra que practicar la democràcia no és xocar, sinó dialogar, negociar i pactar, i una manera de servir els ciutadans és defensar infraestructures, però també polítiques de creixement i ocupació, que són les que garanteixen les polítiques socials que beneficien els bascos i tots els espanyols, els partits separatistes catalans han renunciat a defensar els interessos dels ciutadans als quals representen i els condemnen a impossibles polítiques de ruptura.

És a dir, els partits nacionalistes que ja van rebutjar l’any 1980 la quota oferta pel Govern d’Espanya es tornen a equivocar, i és evident que, en comptes de diàleg i pacte, prefereixen el xoc de trens. Una cosa que ja es veia venir des que, fa cinc anys i coincidint amb les inicials indagacions de la UDEF sobre el 3%, es va inventar el dret a decidir, que no és res més que una argúcia per maquillar democràticament un procés que només té una meta final: la impunitat per als del convent i els seus feligresos.

Per aquesta raó, no és estrany que el dret a decidir –que en realitat és l’autodeterminació que està exclosa del Dret Internacional i de l’ONU– no tingui reconeixement internacional. Per això, als nostres separatistes els tanca les portes també el Marroc i fins i tot Carter els pren el pèl. Però, esclar, això de viatjar gratis de banda a banda del món no deixa de ser un treball gratificant, encara que el suport internacional es redueixi a Maduro.

I el suport nacional per al referèndum es limita a Podem, les seues Marees i Míster No. I aquí s’esvaeix dia rere dia, perquè als catalans no se’ns pot continuar ocultant que les empreses se’n van d’una Catalunya que ven a la pèrfida Espanya el 60% del que produeix i que una Catalunya independent quedaria fora de la UE i les pensions es veurien reduïdes a un 78%, perquè Catalunya gasta en pensions 5.000 milions d’euros més dels que cotitza.

Així les coses, l’objectiu irrenunciable és tornar a l’oasi català de què tant presumien aquests separatistes de nou encuny que han reforçat per tapar les seues vergonyes, l’independentisme testimonial que representava ERC. Mentrestant, els diners que robava Espanya anaven a parar en realitat a un convent situat a Andorra i dirigit per una singular mare superiora. Per això, si falten vots i la gent es desanima, cal preparar llistes de jutges i contribuents i recórrer a l’estacada, com anuncia Lluís Llach. Els funcionaris que no compleixin la llei s’ho passaran malament, adverteix. Com a Turquia!

Quina llei?, es pot preguntar. La que els ha permès arribar on són o les que ens intentaran imposar als qui no pensem com ells? Les d’aquest Govern i aquest Parlament colpistes? La revolució dels somriures és només una altra fal·làcia que ja ens descobreix la seua veritable cara. I, francament, em sento molt orgullós de no pertànyer-hi i honrat de representar més lleidatans que els que van votar el Partit Popular. De ser un diputat de Govern que continuarà treballant per reduir els mòduls dels agricultors, impulsar els regadius de la província i les infraestructures pendents que ja estan en els Pressupostos Generals de l’Estat.