El moment de les persones

Fa uns dies he assistit a un esdeveniment molt interessant en què un grup de responsables de diferents empreses i institucions insistien que s’ha de posar en relleu les persones i fer-ne el centre de les organitzacions. Ponents i moderadors tenien nivell, de manera que vaig aprendre molt, vaig poder escoltar reflexions interessants i apropiar-me algunes cites inspiradores.

Tanmateix... em faltava alguna cosa! Com quan escoltes en una cançó una nota desafinada, jo buscava què era el que no acabava de convèncer-me, i avui ho comparteixo en aquestes línies, perquè crec que és fonamental si volem, de debò, millorar les nostres organitzacions.

El primer que va estar-hi absent va ser l’autocrítica. La pregunta de quin paper hem desenvolupat nosaltres en la situació anterior i què podem aprendre’n no es va plantejar en cap moment, ni directament ni indirecta. Crec fermament que treballadors que no han estat ben dirigits o tractats pels seus superiors poden girar full i tornar a tirar del carro amb totes les seues forces, una vegada que han sentit una disculpa rotunda i sincera, i aprecien canvis en la manera d’actuar.

He tingut el privilegi de presenciar-ho, cada vegada que un directiu amb coratge i valentia ha reconegut públicament els seus errors... i això és una bona notícia. La dolenta és que ho he vist molt poques vegades i, sense autocrítica, no hi ha manera d’aconseguir ni credibilitat, ni aprenentatge.

La segona nota discordant, per a mi, va ser que el discurs va girar sobre els valors i no sobre les accions, i va passar desapercebuda la intervenció d’un ponent que va dir que “les persones no pateixen pels valors, sinó pels sistemes”. De bones intencions està empedrat el camí de l’infern, adverteix la dita, i si volem actuar realment, hem de revisar aquests sistemes tant sí com no. Amb quines pràctiques quotidianes i amb quines eines corporatives estem aconseguint que les persones no estiguin encara en el centre de les organitzacions? La segona manera d’aconseguir credibilitat és amb la suma de concreció + acció, amb mesures que es posin en marxa ja, i que en si mateixes siguin un exemple del que es predica.

I, finalment, i potser perquè tendeixo a ser “políticament incorrecta”, em va faltar un discurs més honest pel que fa a les motivacions darrere d’aquest canvi. Encara que no dubto que, en l’àmbit individual, els ponents van ser sincers en els seus discursos, des d’una mirada sistèmica es podria haver anat més enllà i plantejar que és la pròxima “lluita pel talent” el que porta a la imperiosa necessitat de cuidar l’empleat. I ho plantejo clarament, perquè si no es vol caure de nou en un enfocament d’instrumentalització, cal estar atent a desemmascarar i bloquejar aquest llop d’egoisme disfressat amb la pell de corder dels valors.

Particularment, quan sento parlar de talent, em sona a exclusió i veig Darwin al capdavant de la cursa per la supervivència del més apte. Apostar més per “mesurar el talent individual” que per dedicar esforços a com podem millorar les nostres pràctiques per crear internament més capacitat, tant individual com col·lectiva, és fer el més fàcil, però no el millor.

Com les energies renovables, el valor que aporten les persones és un recurs il·limitat, si sabem conrear-lo, i molt productiu, si li donem espai en comptes de bloquejar-lo amb procediments rígids i un sentit prehistòric de les jerarquies. I aquí hi ha el repte de: “Vull de debò fer de les persones el centre de l’organització? Fins on estic disposat a arribar? Quan començo?”.