COL·LABORACIÓ
Llarga vida a l’Aplec del Caragol!
president del Grup municipal del PDeCAT i Unió
Tinc un amic que cada any, quan s’atansa l’Aplec, comença a remugar. Per a ell, els caragols són sagrats i considera que els que van a les colles aquests tres dies no estan prou a l’alçada del que ha de ser un caragolero de veritat. Defensa que a l’Aplec s’hauria de menjar com a mínim un plat que contingui caragols a cada menjada. Divendres a sopar, caragols amb samfaina; dissabte per dinar, faves amb caragols i allioli; per sopar, caragols a la gormanda i diumenge, caragols a la llauna. Troba impropi fer paella, fideus a la cassola o un asado argentí. Si li dius que potser en fa un gra massa, s’enfurisma. I ho rebat: “Si vas a l’Oktoberfest de Munic –diu amb uns ulls com a taronges– només et serveixen cervesa. Si fem l’Aplec del caragol, s’han de menjar caragols”. Arribats a aquest punt, val més deixar de discutir amb ell i donar-li la raó. Quan ha menjat mitja ració de caragols, els efectes de l’excitació comencen a remetre.
Per sort, aquestes posicions maximalistes no són majoritàries i, des d’ahir, Lleida viu la seva festa per antonomàsia amb milers de persones lliurades en cos i ànima a gaudir dels caragols, de la música, de les xarangues, de les migdiades a l’ombra dels arbres dels Camps Elisis i de tot el que faci falta. De fet, si s’imposés l’opinió del meu amic, potser no hi hauria prou caragols per fer-ho possible. L’any passat, els 13.000 penyistes i els visitants que van passar pel recinte de l’Aplec van consumir l’animalada de 12 tones de caragols i 70.000 litres de cervesa. Són xifres prou estimables per adonar-se de la magnitud d’una festa que va començar com una trobada de quatre amics a la vora del Segre quan encara no estava ni canalitzat.
D’aquell primer Aplec que va reunir unes tres-centes persones el 1980 ja n’han passat 38 edicions i a aquestes alçades no hi pot haver ningú que trobi que aquella idea esbojarrada del Manolo Calpe de fer una caragolada multitudinària a l’antic xoperal no fos magnífica. Gastronomia al marge, és una festa que cohesiona la ciutat, que li dóna dimensió fora de casa nostra i que alimenta la nostra autoestima.
Manolo Calpe va ser l’iniciador de tot i mereix el nostre reconeixement. La recentment restaurada escultura que li ret homenatge als Camps Elisis és només una part de l’agraïment que li professa la ciutat. Però ara arriba també el moment de subratllar el paper del seu successor, l’amic i fins ara president de la Fecoll, Xavier Pérez, que enguany viurà el seu darrer Aplec en el càrrec. Sota la seva responsabilitat, l’Aplec ha crescut i ha agafat una altra dimensió.
Ell no entén els reconeixements, com el premi Turisme Ciutat de Lleida 2017, o el de Lleidatà Exemplar atorgat recentment a Mollerussa per la Jove Cambra Internacional de Lleida. Aquell dia em comentava que es considera un carrincló i que no ha fet res més que treballar i donar la cara per allò en què creu. No és pas poca cosa! Sota la seva gestió s’ha fet el trasllat de la festa del marge del riu fins als Camps Elisis, on les penyes disposen d’un espai més còmode i amb més serveis, o l’ampliació de la durada de la festa fins als tres dies actuals. L’esforç per fer conèixer Lleida i la seva festa a la resta del món s’han concretat el en Caragol Tour, que ja acumula unes quantes edicions, i que jo mateix he pogut gaudir els dos últims anys a Madrid com a diputat del Congrés. Durant la seva presidència, l’Aplec també ha rebut la distinció de Festa d’Interès Turístic Nacional i Festa Tradicional d’Interès Nacional.
Per tot plegat, llarga vida a l’Aplec del Caragol, tot el reconeixement als seus impulsors i molts encerts al Ferran Perdrix i la nova junta que aportaran saba nova i idees fresques perquè aquesta continuï sent la festa més singular i multitudinària de Lleida. Un aplaudiment que s’ha de fer extensiu, necessàriament, als penyistes i visitants i, sobretot, a aquests petits mol·luscs gastròpodes banyuts i bavosos sense els quals res de tot això mai no hauria començat.