Necessitat de consciència

Aixecar-se cada dia amb la corrupció com a notícia principal de les vides de la nostra societat s’ha convertit en una cosa tan habitual que, al ser-ho, s’ha transformat en una necessitat. Em refereixo a aquest tipus de necessitats imperioses com la veritat.

Des que va començar la crisi econòmica vam instal·lar la paraula necessitat com a capçal de la nostra rutina. Sempre havíem conviscut amb les necessitats fisiològiques o amb altres de més místiques com la necessitat de perdonar i ser perdonat. Tanmateix, van aparèixer les necessitats bàsiques, van prendre protagonisme els més necessitats i fins i tot els articles de primera necessitat, que configuren la bossa de la compra, han servit durant anys com a arma llancívola entre els nous i els vells polítics.

Quan algú vol reivindicar alguna qüestió sempre inclou un “es necessita”, però aquesta mateixa expressió ha desaparegut dels aparadors i dels anuncis per paraules. Necessitar s’ha convertit en una cosa tan abstracta que, com a tal, ha permès que la fàbrica de tergiversadors que tot ho controla hagi convertit una expressió de tendresa en una connotació absolutament negativa.

És precisament aquesta connotació negativa la que s’ha encarregat de crear necessitats absurdes com les que utilitza el màrqueting per tenir-nos atrapats, aquestes necessitats falses amb què mantenir-nos distrets, aquestes necessitats inventades que ens aïllen de l’entorn i destrueixen les relacions personals.

Què seria de nosaltres sense l’alta tecnologia, sense poder penjar la nostra foto de la paella a Instagram, la nostra burla a Twitter o el nostre xafardeig a Facebook. Aquell “et necessito”, que configurava les bases de les relacions personals, s’ha diluït en un mar contaminat per molts “sense això no es pot viure”.

“Necessitar algú acaba convertint-se en un sofriment”, em comentaven l’altre dia. Mai més lluny de la veritat. Necessitar algú hauria de formar part de la condició humana entenent aquesta necessitat com una cosa vital per créixer compartint, com una cosa vital per satisfer tots els desitjos no materials, com una cosa vital per intentar assolir la felicitat.

Fa ja força temps que mantinc que és una llàstima que Renfe s’hagi apropiat la paraula rodalies de la mateixa forma que ara penso que és una autèntica pena que la glòria més gran de la paraula necessitat se l’hagi apropiat la macroeconomia.

“Cal aprendre a estimar la necessitat, a cuidar-la”, deia Robert Walser; fer de la necessitat virtut, afegeixo jo. I és que només així podrem recuperar totes les il·lusions que ens han robat i que són molt pitjor que tots els diners que han fet desaparèixer propis i estranys.

Posem filtres al vocable i promocionem la necessitat de consciència, la més autèntica de les necessitats.