El país dels gàngsters

Hi ha ciutadans que es pensen que un gàngster és un delinqüent nord-americà armat amb una Thompson que atraca bancs o liquida rivals. Certament alguns gàngsters responen a aquest perfil, però no tots, ni de bon tros. De fet, el nostre diccionari (el de l’IEC) defineix gàngster com: membre d’una banda organitzada de malfactors; persona sense escrúpols disposada a tot per tal d’aconseguir els seus fins.

Quan repasses els casos de corrupció del PP (fins a 54) –Púnica, Gürtel, Fitur, Bárcenas, Brugal, Bankia, Palma Arena, Emarsa, Imelsa, Nóos, Son Espases, Brugal, Campeón, Baltar, Fabra, Sóller o Lezo, etc.– t’adones que la definició de gàngster de l’IEC es queda curta. Estem, doncs, davant de la major xarxa de corrupció política concentrada en un sol partit a Espanya i només comparable dins d’Europa, potser, a la corrupció de la Itàlia de Tangentòpoli del 1992. Amb la diferència que allí hi va haver una reacció judicial i social ferma i Mani Pulite va desmantellar-ho i aquí Mariano Rajoy i els seus escuders no només segueixen governant impunement sinó que fan ballar tothom (Ciutadans, PSOE, PNB) al seu so.

La tirallonga d’expresidents de CA, ministres o càrrecs electes locals processats del PP (són uns quants centenars), si no constitueix una banda organitzada de malfactors s’hi assembla molt. És clar que algú pot dir que al PP hi ha (i és cert) milers de càrrecs, sobretot regidors de municipis petits, que no s’han corromput. Ara bé, a aquests milers de càrrecs caldria preguntar-los què han fet realment per exigir comptes a la seva cúpula dirigent per haver-se corromput de forma sistemàtica, i a Mallorca o el País Valencià de forma a més massiva? No consta que hagin fet res de substancial, la qual cosa els converteix en còmplices per omissió de la corrupció generalitzada dels seus dirigents (que eren d’altra banda els únics que remenaven les cireres).

A Catalunya la majoria de la ciutadania s’escandalitza que el PP segueixi mantenint quasi un terç del vot i governant i es pregunta indignada: com pot ser? La resposta no és fàcil, però puc donar algunes pistes. En primer lloc segueixen governant perquè són els representants genuïns d’una espessa trama de poder formada per polítics, empresaris, periodistes i alts funcionaris, que monopolitza l’economia i ha assolit un estatus patrimonial privilegiat que cal mantenir com sigui.

Des de molts dels mitjans privats i públics que controlen llancen els mateixos missatges: la corrupció ha afectat tothom, perquè està lligada a un mal finançament dels partits i a l’exercici perllongat del poder. Per tant, si afecta tothom és inevitable alhora que esdevé una mera característica sociològica i la culpa resta diluïda. És clar que ni és veritat que afecti tothom (PNB i ERC no en tenen) ni tampoc ho és que els partits estiguin mal finançats, sinó mal gestionats com UDC (que ha petat i ha deixat un deute de 22 milions d’euros).

Un altre argument per explicar per què segueixen governant és que bona part de l’electorat de dreta vota per interessos i no per principis ètics i el seu cinisme els permet donar-los suport sense problemes. Aquest electorat encapçala l’Espanya majoritària sense nervi moral ni voluntat d’esmena que no pensa fer net.

La corrupció generalitzada del PP no només té, però, una naturalesa econòmica, sinó també ideològica. La instrumentalització política que han fet del TC o de la Fiscalia, posant aquests òrgans al servei de la seva idea rància, sectària i autoritària de pàtria, evidencia que l’estat de dret que tan invoquen tot just arriba a la categoria de dret d’estat ignominiós. Però és que també han practicat la guerra bruta, promovent l’acció de grups policials que han falsejat informes, filtrat mentides i comprat periodistes per difamar els dirigents independentistes. És evident que l’operació Catalunya ha sigut un mini GAL incruent però absolutament fastigós, que pretenia enfonsar el crèdit públic de polítics com Xavier Trias, per exemple.

Quan al Senat retraiem als del partit dels gàngsters que estiguin tan podrits, els exigim dimissions i explicacions i els demanem mesures de regeneració, no solament no hi accedeixen sinó que encara trauen pit, ho neguen tot i tenen la barra de dir-nos que a Catalunya encara n’hi ha més, de corrupció. Davant la seva cridòria arrogant, serveix de ben poc que els contestem que si bé és cert que a Catalunya també hem tingut corrupció, ens hem posat a combatre-la com ells no són capaços ni d’intentar.

Aquí hi ha hagut dues comissions d’investigació (sobre el cas Palau i el cas Pujol), allà encara cap. Aquí la família Pujol ha estat i és escarnida, allà Don Mariano dels sobres segueix manant. Aquí CDC ha hagut de dissoldre’s i apartar dels càrrecs de govern tots els dirigents relacionats per acció o omissió amb la corrupció, estiguin o no imputats (Oriol Pujol, Puig, Mas). Allà només n’han apartat els processats amb causes obertes i el PP no ha fet ni farà cap acte de contrició.

Avui el PP, doncs, tot i el llast pestilent que arrossega i que la definició esmentada de l’IEC els escau perfectament, talla el bacallà com vol, dóna lliçons de legalitat i presumeix de bona gestió. Si els retraus els seus abusos i qualifiques el ministre Fernández Díaz de pocavergonya per l’operació Catalunya, el més probable és que encara et toqui el rebre, com em va passar a mi quan el diputat José Ignacio Llorens va replicar-me furibund que el pocavergonya era jo. Aquest és el seu estil i el seu tarannà.

A diferència de Chicago, on als gàngsters els van arrestar i processar, a Espanya haurien arribat a l’alcaldia, s’haurien dedicat lucrativament al negoci immobiliari, figurarien a la llibreta d’en Bárcenas i en algunes fotografies de campanyes electorals apareixerien en Rajoy i la senyora Cospedal al seu costat i demanant el vot per a ells sense cap complex.