Estabilitat parlamentària i fermesa constitucional

L’actualitat política té tres escenaris. La setmana passada, el Govern va aconseguir aprovar els Pressupostos Generals de l’Estat per al 2017 per la mínima (176 vots), amb el suport de Ciutadans, PNB, Coalició Canària i Nova Canàries, que s’afegeixen als 137 del Partit Popular. En l’anterior tràmit parlamentari, el Govern va poder rebutjar les esmenes a la totalitat als Pressupostos presentades per PSOE, Podem i els independentistes, perquè va empatar. Per aprovar els Pressupostos Generals de l’Estat, faltava un diputat: el de Nova Canàries. En els dos casos, l’escó del Partit Popular de Lleida va ser decisiu amb un valor doble, perquè l’hi vam prendre al PSOE.

És una victòria molt important per a Mariano Rajoy, que s’assegura l’estabilitat parlamentària no només per a aquest any, perquè és d’esperar que els grups que han donat suport als comptes d’aquest any, donaran suport al sostre de despesa i, a la tornada de l’estiu, els Pressupostos Generals de l’Estat del 2018, que, en el pitjor dels casos, podrien prorrogar-se fins al 2019.

És cert que no ha estat fàcil, perquè s’han desviat 11.500 milions d’euros per satisfer les demandes dels grups que han recolzat els comptes, però el cost que no s’haguessin aprovat els Pressupostos Generals de l’Estat hauria estat molt més gran, perquè implicava una repetició electoral.

Als esgarriacries, que no en falten, se’ls podria recordar diverses reflexions. Si s’hagués respectat el resultat de les Eleccions Generals del 20-D del 2015 i hagués governat, com sempre, el que les havia guanyat, no hauríem arribat a la repetició d’eleccions i els costos de tota mena que ha comportat. El PSOE ho hauria pogut evitar. Als que van a Madrid a desconnectar, voten en contra dels Pressupostos Generals de l’Estat i tenen el desvergonyiment de reclamar inversions territorials, se’ls pot exigir la mateixa responsabilitat que a altres grups que, a més de representar els interessos territorials, saben supeditar-los a l’interès general, que també és el propi.

El cas és que el Govern pot seguir aplicant el seu programa econòmic i els seus objectius principals, que són la creació d’ocupació i les polítiques socials, amb excel·lents resultats, com testifiquen les xifres del mes de maig, amb 223.192 afiliats més a la Seguretat Social, un nivell no assolit des del 2008 que redueix l’atur al 18,75% i aproxima al fet que el President Rajoy aconsegueixi l’objectiu tan reiterat del 20-20: vint milions de llocs de treball per al 2020, la qual cosa posa de molt mal humor els sindicats i l’oposició, al contrari que a la UE, que ha convertit Espanya en un exemple de referència.

D’altra banda, pel de l’economia, el Govern de Mariano Rajoy ha resistit l’embat d’una oposició embravida i furiosa que no sap com posar-s’hi. És cert que la victòria de Pedro Sánchez no ha estat una bona notícia, però el poder modera actituds. Tornarem a veure la bandera espanyola als mítings del PSOE, allò de nació de nacions ha estat un miratge cultural i les aliances amb Podem sembla que han escarmentat el nou líder socialista, que força feina tindrà a assossegar el grup parlamentari del Congrés.

La moció de censura presentada per dimarts vinent, 13 de juny, a les 09.00 hores, tindrà com a protagonista Pablo Iglesias, que no tindrà gaire companyia, més enllà dels rufians de torn i Bildu, que no són precisament els millors avals per a un candidat a la Presidència del Govern, que és l’objecte d’una moció de censura sense vots ni suports, més enllà d’algun número de circ que farà més entretinguda la sessió.

El tercer front no és cap altre, encara que sigui el més important, que el català, en el qual Puigdemont i els seus adlàters, segurament per anticipar els onerosos retirs, continuen oferint-nos jornades de glòria que semblen encomanades a aconseguir-los, els retirs. L’últim, el dictamen sol·licitat a la Comissió de Venècia.

El tercer escenari és el català, en què Puigdemont sembla obstinat a anticipar aquell daurat retir que, sens dubte, persegueix. Perquè era de preveure que la Comissió de Venècia li contestés que els referèndums han de complir la legislació vigent de l’Estat, que és precisament el que una vegada i una altra reitera el President Rajoy, a qui ningú pot demanar que autoritzi un referèndum perquè els ciutadans decideixin si es compleix o no la Llei.

Aquesta és la força que Rajoy utilitzarà. La força de l’Estat de Dret davant d’un Govern que utilitza el dret de la força violant lleis i sentències i amenaçant i coaccionant els que no volem separar-nos, i que promou un procés que s’està convertint en un esperpent. Dividit entre unilaterals i bilaterals, sense suport internacional, nacional i legal, i fracassat el repte plebiscitari, que amb prou feines va rebre el suport del 36% dels catalans i a les ordres de la CUP, que va ser la que va posar Puigdemont.