COL·LABORACIÓ
Data i pregunta, cent dotze dies per al referèndum
president del grup municipal del PDeCAT i Unió
“Voleu que Catalunya sigui un Estat independent en forma de república?” Aquesta és la pregunta. 1 d’octubre. Aquesta és la data. Podem entrar a analitzar tant com vulguem la redacció de la qüestió binària anunciada pel president Puigdemont, podem fer-ne l’anàlisi morfològica, sintàctica i semàntica. En qualsevol cas, no crec que el que finalment se’ns pregunta hagi sorprès gaire a ningú. També podem mirar-nos la data del dret i del revés, dir si supera en gaire l’any i mig anunciat des del debat d’investidura o si queda massa lluny o massa a prop de la Diada, segons els gustos. Però la data tampoc no suposa una gran sorpresa en si mateixa. Entra dins dels paràmetres del que ens havien dit. El que realment és substancial no és ni la pregunta ni la data, sinó el fet que ja estan fixades i que des d’ahir ja ha començat el compte enrere perquè democràticament puguem expressar com volem que sigui el nostre futur polític com a país.
Cent dotze dies. Això és el que ens separa de la cita amb les urnes. Però d’aquí fins a aquell dia han de passar moltes coses. D’entrada, que el Govern espanyol paeixi l’anunci i el processi amb una mica més de profunditat que la primera reacció després del consell de ministres d’ahir. Han entès que l’acte d’ahir no es pot impugnar ni perseguir. Com que no hi va haver cap actuació política que generi de forma immediata cap conseqüència, com que “no hi ha cap paper signat”, com diria el ministre Méndez de Vigo, no hi ha res a portar davant del Tribunal Constitucional. “Els pensaments no delinqueixen”, va dir. Potser seria convenient recordar-li que tampoc no delinquien quan es va decidir perseguir la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i els membres de la Mesa. Però, dit això, esperem que diguin alguna cosa amb més substància.
Tot i que encara no hi hagi cap document signat, a ningú no se li escapa la potència d’un anunci com aquest. Vaja, a gairebé ningú. A Àngel Ros només se li va acudir fer un retuit d’una piulada del compte oficial del PSC que deia: “Tenim el rècord mundial de dies històrics. Avui sembla que [n’] estem vivint un de nou.” Tota una declaració d’intencions del que podem esperar del nostre Paer en cap de cara a aquesta històrica –sí, sí, històrica– cita de l’1 d’octubre. Té una mica més de tres mesos i mig per reflexionar-hi i per decidir si vol estar al costat del batec de la societat lleidatana, o si vol continuar quedant bé amb els seus socis de Ciutadans i del PP. La data i la pregunta clarifiquen l’escenari. Contribueixen a donar tremp als que desitjaven que es comencessin a concretar coses i a excitar aquells que confiaven que això seria un farol i que el Govern català s’arronsaria. Això va de debò i ara ens espera un estiu calent, i no només per les previsions meteorològiques. El Govern, en compliment del que acaba d’anunciar, anirà fent els passos necessaris per fer-ho possible; l’Estat espanyol és previsible que faci també el que consideri oportú per mirar d’impedir-ho, i la comunitat internacional observarà amb atenció el que fem els uns i els altres. Al final, és molt difícil dir que no a la democràcia sense cap més argument. I encara els serà més difícil, si els ha passat pel cap, mirar d’aturar la voluntat del poble amb autoritarisme. Demà les entitats sobiranistes faran el primer acte a favor del referèndum després de l’anunci de la data i la pregunta. Pep Guardiola llegirà el manifest i, segur, provocarà un gran impacte internacional pel relleu de la seva figura i per la capacitat de convocatòria que tornaran a tenir l’Assemblea, Òmnium i l’AMI. Els que continuen assegurant, com Xavier García Albiol, que això d’ahir va ser “una obra de teatre amb un decorat de cartró”, hauran de començar a buscar arguments més sòlids per defensar el no a la independència. Els queden cent dotze dies i n’han desaprofitat molts.