COL·LABORACIÓ
Eurocrac?
Economista
La Unió Europea havia d’aconseguir una economia destinada a millorar el benestar dels seus membres. La crisi econòmica, però, va trencar les cohesions socials. Les desigualtats entre membres, i sovint entre regions, han crescut. Com a exemple, Alemanya gaudeix d’un PIB addicional del 7,6%, mentre que Espanya ha perdut un 10,1% del seu PIB.
Alemanya s’ha dedicat a la reunificació de països de l’Est, aprofitant la seva hegemonia i creant milions de consumidors, clients dels industrials alemanys: un continuat interès als negocis de l’Est, però no al benestar social, ni als sous dels treballadors. El Regne Unit, la gran Illa d’Europa, després d’un llarg període a la UE ha triat l’abandó del projecte europeu amb raons que fan sospitar una fugida. Aquest desertor s’ha caracteritzat per una tendència fugissera. Per exemple, sempre ha exigit l’aplicació de diferències respecte a la resta de membres europeus.
Com ha remarcat Carles Casajoana –economista i diplomàtic– assenyala que els britànics no han volgut, ni volen, acceptar l’euro; no accepten l’espai lliure de Schengen; no volen cedir cap mena de sobirania; no volen una Europa unida; no més Europa, menys. Estan trencant Europa. El trencament britànic té com a força gairebé única la seva empenta financera. Cal remarcar, però, que el banc “exemplar” més gran d’Europa, l’HSBC, era farcit de clients criminals de narcotràfic i terrorisme, d’intermediaris financers amb hipoteques brutes i gestions de bons tòxics, i l’asseguradora més important del món, AIG.
Tan exemplar era el finançament britànic que va haver de realitzar un espectacular rescat de banques angleses: Northern Rock, HSBC, Royal Bank of Scotland i Barclays Bank. El Regne està, de fet, limitat a la City de Londres. Amb dubtes de la continuïtat amb Escòcia i l’Ulster. Limitada però de dimensions enormes, la City londinenca és per on passa la meitat del comerç internacional de valors, el 70% dels eurobons o el 35% del comerç mundial de divises.
Dia a dia hi tenen lloc transaccions financeres de l’ordre de 1,85 bilions d’euros, i segons els auditors nacionals, una tercera part de les empreses britàniques més grans no paguen cap impost al Regne Unit (ressenya de l’any 2007). Altrament no es pot oblidar la pràctica de “paradisos” fiscals i centres offshore que amaguen entre 20 i 30 bilions de dòlars, en 2 milions de comptes ocults. Tot plegat ens fa entendre l’escapada al Brexit.
Tanmateix, una part important de la població britànica no és conforme a l’abandó d’Europa. Escòcia és, majoritàriament, proeuropea (62%); Londres, la capital, n’és partidària en un 75,5%; i l’Ulster (58%) vota continuïtat. Els més joves s’hi manifesten a favor, els més vells, no. L’efecte Brexit, però, pot caure en populismes de “moda”. Es troben a Holanda, Hongria o la francesa Marine Le Pen, ja apartada.
Per posar ordre cal que la UE esdevingui sòlida en una autèntica unió bancària, en una unió fiscal i en una unitat política real. En cas contrari, Europa deixarà de ser Europa.