És possible el diàleg?

Expliquen l’anècdota, confirmada per un dels protagonistes, que a l’entrar a Barcelona les tropes nacionales el 1939, Serrano Suñer va dir a Francisco Franco, cunyat seu i home influent en el nou règim, que según ocupemos Cataluña, nos irá lo nuestro. Sembla que insinuava la voluntat d’atansar-se molt tímidament a la llengua i cultura catalanes. Es va imposar, però, la tesi dels militars ocupants de ni pa ni aigua als vençuts. Es va aplicar el dret de conquesta dels vencedors.

Ara bé, nosaltres encara hi som i així els hi ha anat. Aquesta anècdota, que ens va explicar la professora que va entrevistar Serrano Suñer molts anys després, m’ha fet pensar molt, aquests dies. En general, els humans som el resultat d’una mixtura entre natura i cultura. Vicens Vives atribueix als catalans la condició cultural del pacte. La nostra naturalesa és bàsicament la del comerciant.

Aquest és el fonament pel qual la nostra cultura és essencialment pactista. Busquem l’acord per poder fer camí. Ja se sap que en el pacte a vegades es guanya més i en altres menys. Dit d’una altra manera, a voltes s’ha de cedir més i a voltes menys. Però sempre se’n treu alguna cosa. Som així potser pel pes demogràfic que tenim; potser per estar entremig de dues grans potències militars, França i Espanya; o potser per ser un país que s’ha anat construint a partir d’onades migratòries.

Cal recordar que als anys vint del segle passat Catalunya voltava els dos milions d’habitants i actualment girem entorn als set milions i mig. És impossible explicar aquest creixement sense la vinguda de diferents onades migratòries en aquests cent anys: als anys vint i trenta del segle XX amb població valenciana, murciana i aragonesa, i als 60 i 70 amb població de l’Estat espanyol. I la primera dècada del XXI amb persones d’arreu del món, sobretot del Magreb, Àfrica subsahariana, Amèrica Llatina i l’est d’Europa.

Sense una característica cultural integradora no es pot explicar que la llengua i la personalitat nacional catalanes perdurin. Gràcies a la nostra cultura, que busca l’acord, ens podem explicar. Ara volem l’acord per exercir el dret a decidir el futur polític. En canvi, la personalitat cultural espanyola, de matriu castellana, és bàsicament guerrera i conqueridora. El tot o res és la característica fonamental del guerrer. Es venç o es perd, això sí, amb honor. La derrota amb honor és victòria.

Per això, com s’havia de plantejar la qüestió de la forma de l’ocupació de Catalunya si s’havia vençut? Doncs, s’ho queden tot i per al vençut res. Em costa molt entendre la posició del govern espanyol actual, tret que, convençut de la seva superioritat en la força (legal o no, si calgués), entengui que serà tot o res. És una qüestió cultural. Potser perquè Serrano Suñer tenia els orígens que tenia va ser capaç d’adonar-se que no era possible que anés bé “lo suyo” amb “el problema catalán” viu. Això és perfectament exportable avui dia.

Amb totes les variacions tàctiques que es vulgui, en els equilibris de forces polítiques a nivell d’estat, la forma de procedir és la mateixa. És la seva cultura. Poden vèncer, però com va dir Unamuno, no convenceran i els anirà malament. No obstant, com en la faula de l’escorpí i la granota, és la seva natura, fins i tot si es perjudiquen. Ja se sap allò de Pascal que la cultura és una segona naturalesa, quan no és ja la primera.

Quin espai hi ha, doncs, per al diàleg i el pacte? Molts el desitgem, però només el temps ens revelarà si és possible canviar de naturalesa cultural. Hi ha algun indici. El retorn de la Generalitat el 1977 ho pot ser. Ho espero i treballarem perquè l’afirmació que estem fent reculli els fruits en forma de democràcia, llibertat, progrés i justícia. Aviat tindrem ocasió d’expressar-ho.