‘Doing Business’ a l’Àfrica subsahariana

Doing Business a l’Àfrica pot ser difícil o arriscat, però val la pena intentar-ho. Comercialitzar o invertir en el continent obliga a un esforç de coneixement de la gran diversitat i complexitat de 54 països amb diversos nivells de creixement i desenvolupament. És necessari saber on, com, quan i amb qui es pot o no fer negocis. Conèixer les cultures locals dels negocis i persistir davant de les dificultats són dos requisits bàsics per trobar interlocutors o socis seriosos i emprenedors (que n’hi ha) per aprofitar les grans oportunitats que ofereix el mercat africà, també per a les PIMES.

L’Àfrica necessita de tot. I es pot accedir a les vies de finançament internacional i estatal obertes per millorar la sanitat, l’educació, les infraestructures de transport i logística i els béns d’equip necessaris per corregir l’escassa industrialització i la falta de serveis. Però val a insistir que per comercialitzar i invertir en aquests països s’ha de comptar amb un bon assessorament per apropar-s’hi i moure’s bé sobre el terreny. L’Àfrica se suma, després d’Àsia i Amèrica Llatina, als processos de desenvolupament impulsats per la globalització, despertant un creixent interès comercial i inversor. Perquè, més enllà dels seus enormes recursos naturals, emergeix com un altre gran me rcat que alberga 1.200 milions d’habitants, el 17% de la població mundial. Eren 250 milions el 1960 i 800 milions el 2000. Segons les Nacions Unides, seran uns 2.500 milions el 2050. El 40% de la població ja viu a les zones urbanes. El 2025 superarà el 50%. La demografia obre una finestra d’oportunitats per a l’Àfrica. En l’última dècada, el PIB de l’Àfrica va créixer una mitjana del 5,8%. Però es va desaccelerar a partir de 2014 a causa de la brusca caiguda dels preus dels recursos energètics. La regió va créixer només un 1,3% el 2016 a causa de les recessions patides per Nigèria, Àfrica del sud i Angola. Però si excloem aquests tres països, el creixement va assolir el 4,1%. És un continent amb grans contrastos. Els mitjans internacionals informen periòdicament sobre les crisis humanitàries, les guerres civils, la irrupció del terrorisme islàmic de Daesh i Al-Qaida i altres conflictes que afecten milions de persones que intenten emigrar a altres continents o països veïns. Però hi ha una altra Àfrica puixant: la de les emergents classes mitjanes i les noves generacions de joves motivats i més ben formats que impulsen la revolució industrial i agrària. I aviat la numèrica. Aspiren transformar les velles estructures econòmiques i socials per impulsar el gran potencial de desenvolupament dels seus respectius països. Però urgeix millorar les insuficients infraestructures socials i de transport, ports i carreteres.

Al voltant de 670 milions d’africans encara no tenen accés a l’electricitat. L’Àfrica creix gràcies al consum interior i les inversions públiques i privades destinades a les activitats productives. Les emprenedores classes mitjanes van accedint a les noves tecnologies, que incrementen la formació i la productivitat dels recursos humans. Es pot ser optimista. Milions d’africans surten cada any del pou de la pobresa. I la dimensió del mercat africà continuarà creixent si milloren els nivells de governança política i econòmica. Les empreses estrangeres exigeixen estabilitat política, transparència i seguretat jurídica. Les economies s’han de diversificar per no dependre tant de les exportacions de les matèries primeres.

Quan els preus baixen bruscament, les finances públiques es desequilibren. A partir del 2014, la caiguda del petroli va colpejar els grans productors com Nigèria, Angola, Moçambic i el Gabon que, mentre rebien el mannà xinès, no van diversificar ni van industrialitzar els seus països. En canvi, altres economies no dependents de les exportacions energètiques, com Costa d’Ivori, Kènia, Tanzània, Ruanda i Etiopia, avui reben més inversions foranes, sobretot xineses. Les dinàmiques diàspores xineses inverteixen els seus capitals i ja controlen una part significativa de les indústries locals. Una penetració vista com una nova forma de colonialisme. El Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD) insta els governs a jugar la carta de la industrialització i impulsar un creixement sostenible i equitatiu que respecti les cultures autòctones.

A Sud-àfrica i Nigèria, les dos grans economies subsaharianes, el sector industrial només representa el 13 i el 10% respectivament. A Tailàndia, el 30%. L’Àfrica pot ser l’altra “fàbrica del món”. El buit que la Xina i altres països emergents deixin mentre evolucionen cap a la producció de més alt valor afegit, pot ser cobert pels sectors manufacturers africans, que no han de basar la competitivitat només en els baixos costos laborals. El continent també necessita corregir la seua escassa integració econòmica.

El comerç intraafricà va representar el 19% el 2016. Hi persisteixen massa barreres polítiques, comercials, aranzelàries, administratives i jurídiques que dificulten i encareixen els intercanvis transfronterers. Per a una empresa africana és més fàcil, ràpid i barat exportar a la Unió Europea, gràcies als acords comercials preferencials, que a un país veí.