Jugant a la gallineta cega

Dues són les qüestions que tinc interès a comentar de la intervenció del Banc Popular. Una, la primera, les contradiccions que evidencien les notícies que parlen de la intervenció i compra (simultànies en el temps) del sisè banc espanyol. La segona, molt preocupant a nivell de política econòmica, és que els efectes de la crisi financera que s’origina el setembre del 2008 amb la fallida del Lehman Brothers no s’han sabut corregir i si fa nou anys ens queixàvem de la feblesa i ganduleria (complicitat?) de les autoritats monetàries (llegiu Bancs Centrals) per tallar el procés de deteriorament de les entitats financeres ara resulta que tota l’estructura creada de nou (almenys a Europa) per regular i supervisar adequadament els bancs perquè no torni a passar el de fa 9 anys no ha servit de res i tornem a estar igual que abans.

Començarem per la primera de les qüestions plantejades. Que la cúpula directiva del Banc Popular afirmés contínuament –el dia abans de la intervenció l’entitat encara dubtava entre una ampliació de capital o la venda (no en sabia res, de la possible intervenció?)– que no s’havia de témer per res, que la situació estava controlada i que tant la liquiditat com la solvència del banc no corrien cap tipus de perill, s’entén.

Hi podem estar d’acord o no, però des de la perspectiva dels que porten el timó d’una empresa és fàcil comprendre-ho. El que ja no resulta gens comprensible és que el ministre De Guindos digués fa un parell de mesos que l’entitat financera tenia un nivell de solvència més que suficient i que ara ens digui que s’hauria hagut d’intervenir ja el 2012. El 5 de maig llegim la notícia que el grup xilè Luksic (Andrónico Luksic) compra el 3,014% del capital amb un valor de mercat proper als 90 milions d’euros.

És evident que aquesta iniciativa era per apagar el foc i augmentar la cotització de l’acció, així va ser, i el mateix dia el seu valor va pujar el 8,56%. Tanmateix, aquesta iniciativa límit va durar molt poc i no va servir ni per apagar les brases. Però el Sr. Luksic, que sabia de la situació del banc, com és que va fer aquesta compra? Era el començament d’un procés que acabaria amb la compra del banc i no el van deixar o aquesta adquisició de valors estava condicionada a certs privilegis, perquè favor amb favor, es paga, no? Chi lo sa, que diuen els italians.

Recentment, els inspectors del Banc d’Espanya critiquen, per precipitada, la intervenció del banc que sí, tenia problemes de solvència, però no de liquiditat com havia dit el Sr. De Guindos. Es fa pública aquesta nota per justificar el silenci de l’entitat en què treballen, que no ha obert la boca, la qual cosa suposa que no hi veia problemes en la salut del banc o callava com sempre? És una intervenció més política que econòmica, per què és la primera vegada que actua el Mecanisme Únic de Resolució de la Unió Europea (MUR)? Per què aquest MUR intervé en el cas del Popular i no ho fa en el del Monte dei Paschi italià? Chi lo sa.

La segona qüestió és el fracàs dels mecanismes de supervisió, igual que va passar, tal com hem dit, l’any 2008, fracàs del Banc d’Espanya, no oblidem que actua com a delegat del Banc Central Europeu, fracàs de les proves d’estrès que es fan a les entitats financeres per part de l’Autoritat Bancària Europea (ABE) i fracàs dels mecanismes incorporats en el que es coneix com Acords Basilea III.

Encara no fa un any, a finals de juliol de 2016, l’ABE va examinar 51 bancs europeus. Sis dels quals eren espanyols i el Popular era un dels sis. Els sis, tots, van passar l’examen (i resulta que el Sr. De Guindos diu que el banc havia de ser intervingut el 2012, quatre anys abans d’aprovar l’examen) i en el llistat de tot el conjunt ordenats de millor a pitjor el Popular ocupava el lloc vint-i-vuitè.

Més, a l’octubre de l’any passat, fa vuit mesos, van venir els homes de negre del Fons Monetari Internacional (FMI) a examinar no només el sector financer, sinó també el conjunt de l’economia espanyola. Doncs bé, en l’apartat del sector financer de l’informe no hi havia cap senyal d’alarma. Aquí no hi havia referències individualitzades però en cap cas el semàfor estava en vermell. Tot molt fosc, massa fosc, i preocupa, i molt, aquesta opacitat perquè la història no s’ha acabat, veurem a curt termini com acaba Liberbank i quins altres podran seguir.