Millor en tot

Com era d’esperar, la moció de censura de Podemos, presentada per Pablo Iglesias la setmana passada al Congrés, va fracassar. Sense vots, sense projecte i poc i molt mal acompanyat pels hereus d’ETA i els separatistes d’ERC, el 76 per cent dels diputats va rebutjar una moció que es va convertir en un grotesc exercici d’insults, disbarats i absoluta falta de propostes.

El cos mollar de la censura va ser la corrupció; només la que afecta el PP, però no la del PSOE dels ERO que té els dos últims presidents d’Andalusia, Chaves i Griñán, al caire del banc dels acusats, ni la dels socis amb els quals ERC governa Catalunya. Res no es va dir sobre el model econòmic ni el territorial malgrat les insistents preguntes del President Mariano Rajoy o les solucions sobre els problemes que tenen els ciutadans.

En realitat, l’abast de la qüestió era més gran. Perquè la moció va ser una descarnada crítica a la transició del 78, precisament l’any en el qual es compleixen quaranta anys de les primeres eleccions lliures i democràtiques després de les quals no es pot ocultar el progrés del nostre país en tots els ordres.

En els drets individuals i col·lectius, en la renda dels ciutadans, en política social, en prosperitat i benestar, en infraestructures i qualitat de vida. Gràcies, precisament, a aquesta transició que va meravellar el món i que ha permès la reconciliació definitiva dels espanyols i disfrutar del període més gran de pau i prosperitat de la nostra història. Espanya és molt millor en tot que fa quaranta anys.

I el que passa és que els apòstols del “com pitjor, millor” confonen els seus desitjos amb la realitat i associen precisament l’èxit del seu projecte a aquesta Espanya Negra que té problemes, clar que sí, que s’han de corregir, però que creix econòmicament més que ningú a Europa. Crea ocupació, i gràcies a això, aquest govern de Mariano Rajoy pot dedicar el percentatge solidari més gran de la història dels PGE a polítiques socials.

En aquestes, va sortir a la palestra un dels defensors de la censura de Podemos, l’incombustible Tardà va parlar com sempre en nom dels catalans, quan tots els separatistes junts no depassen el 37% del cens electoral català.

Tan sensible com es mostra davant de la corrupció del Partit Popular i tan distret amb la dels seus socis a Junts pel Sí. S’atribueix aquest pintoresc personatge la representació de tots aquells catalans, als quals el Govern continua enganyant i ocultant les desastroses conseqüències de la ruptura amb la resta d’Espanya sense que li caigui la cara de vergonya?

José Luis Ávalos, que és el portaveu del nou PSOE en el Congrés, va arrencar bé la seua intervenció: sense llei no hi ha democràcia, efectivament, per afegir a continuació que els socialistes estan compromesos amb la Constitució, la unitat d’Espanya i la Sobirania Nacional i, per tant, rebutgen el referèndum separatista.

Però a continuació, va mostrar la seua proximitat a Podemos, que defensa el contrari, per explorar majories alternatives, un invent de Pedro Sánchez, amb l’argument que si el partit guanyador d’unes eleccions no obté la majoria absoluta, la suma de tots els altres pot canviar el resultat de les urnes.

Es preguntarà el lector, com ens preguntem tots, com es poden barrejar cavalls amb perdius. Sumar programes diametralment oposats o partidaris de la Constitució i la Unitat d’Espanya amb els que volen trencar-ho tot.

Però res no sembla insalvable per als que ja ho han intentat dos vegades en aquesta legislatura, obligant a la repetició d’eleccions i deixant-nos un any sense govern i ja a Catalunya, en contra aleshores de la llista més votada de CiU, ho van assajar amb els dos Tripartits amb la participació de PSC i ERC de funestes conseqüències.

El principal beneficiari dels Tripartits va ser un moribund ERC, als quals aquests experiments al costat de la incorporació a la causa dels separatistes conversos del 3% els permet compartir el cel d’una moció de censura, que ja pretenen reiterar amb la suma de tots aquells que no han votat el Partit Popular per al qual compten amb un poderós ciment comú: el seu absolut menyspreu per les urnes per substituir-les amb inconfessables pactes Frankenstein. Tots contra Rajoy. I la lluita contra la corrupció, encara que a ERC no li importi la dels seus socis de JxSí ni a Podemos, la del PSOE.

L’estrepitosa reaparició del nou cèsar del PSOE d’esquerres suposa sens dubte un poderós reforç a aquesta aliança entre Podemos i separatistes. El voluble Pedro Sánchez ja ha ha anunciat, puny amunt, al so de la Internacional el seu tercer projecte personal en tres anys: declaració de guerra contra Mariano Rajoy per aconseguir el poder al marge de les urnes i evitar d’aquesta manera una nova desfeta electoral.

Per acostar-se a Podemos, la seua referència és el moviment del 15-M i per seduir, el molt il·lús, els colpistes separatistes La Nació de Nacions. Un altre ZP, però pitjor. Espanya ha millorat en tot respecte a fa quaranta anys. En tot menys en una cosa: en el lideratge del PSOE.