El Brexit arrenca, la UE es rellança

Les negociacions oficials entre Londres i Brussel·les van arrencar el 19 de juny. Però el termini de dos anys per culminar el divorci va començar a córrer el 29 de març, quan Theresa May va activar l’article 50 del Tractat de Lisboa. El 29 de març de 2019, el Regne Unit hauria d’estar fora de la Unió Europea. Brussel·les, a punt per negociar, pretén tancar sense demores el plet abans de les eleccions al Parlament Europeu previstes per a la primavera de 2019. Però el desconcert regna a Londres després de l’inesperat resultat de les eleccions legislatives del 8 de juny.

També els europeus esperaven una nítida victòria de la primera ministra. Però May va perdre la majoria absoluta de la qual gaudia a la Cambra dels Comuns i la seua posició negociadora va quedar debilitada davant de la UE, i el seu lideratge polític dins del partit tory, en dubte. Va apostar fort avançant les eleccions per aconseguir un clar i reforçat mandat per negociar amb la UE-27, però va fracassar. S’esperava un “Brexit hard or soft”, però en tot cas ordenat i complint els terminis. Ara, Brussel·les tem que tot sigui més incert.

En l’últim semestre, el termòmetre polític i econòmic al continent ha canviat. Destaca l’arribada d’Emmanuel Macron a l’Elisi. Els moviments populistes i antieuropeistes es van frenar en les conteses electorals celebrades a Àustria, Holanda i Itàlia. També a Alemanya i el Regne Unit. I s’espera que Angela Merkel aconsegueixi a la tardor un nou mandat en les eleccions del Bundestag. A més, el clima de recuperació econòmica europea i mundial és propici per a la zona euro. I en la cimera europea del passat 22 i 23 de juny es va respirar una renovada confiança entre els Vint-i-set.

L’optimisme desencadenat a Londres fa un any s’ha traslladat a l’altre costat del canal de la Mànega. A Brussel·les, una fràgil May es va adreçar als seus antics socis comunitaris amb un to més mesurat i conciliador. I el president del Consell Europeu, Donald Tusk, va afirmar que no perd l’esperança que els britànics poguessin reconsiderar la seua actual posició per quedar-se a la Unió Europea. No se sap mai del tot què ens ofereix el futur. Però el Brexit difícilment tindrà marxa enrere, perquè s’han deteriorat les relacions polítiques i de confiança entre les Illes i el continent.

El Regne Unit podria resultar finalment perjudicat pel Brexit. Un any després del referèndum del 23 de juny de 2016, l’economia britànica titubeja. El PIB va continuar creixent el 2016 (un 0,7 per cent en últim trimestre). Però només un 0,2% en el primer trimestre del 2017. Des del referèndum del 2016, la lliura esterlina ha perdut un 13% davant de l’euro i un 14% davant del dòlar, encarint les importacions, començant pel petroli. La inflació, un 0,5% el juny de 2016, va pujar el 2,9 per cent el maig de 2017, frenant el fins ara vigorós consum interior, el gran motor del creixement. El sector immobiliari es va frenar.

Segons un informe de Lloyd Bank del 21 de juny, les vendes d’habitatges van recular un 7% el 2016. I algunes entitats financeres de la City de Londres preparen plans per deslocalitzar part de les seues activitats davant d’una possible pèrdua del passaport europeu per continuar operant al continent. I serà Frankfurt qui traurà millor profit que París, reforçant la seua posició com el gran centre financer de la UE.

Ara per ara, només es pot parlar d’un alentiment econòmic. Segons The Economist, el PIB britànic podria créixer un 1,6% el 2017 i el nivell d’atur és només d’un 4,6%. Però molts inversors interns i internacionals segueixen a l’espera de com evolucionaran les negociacions entre Londres i Brussel·les. Hi ha moltíssim en joc per als sectors financers. També per als manufacturers: la UE és la destinació del 48% de les exportacions britàniques. Unes incerteses que enfosqueixen les perspectives d’una economia molt dependent del continent. Londres no ho pot fiar tot a unes eventuals relacions especials amb els EUA i els països de la Commonwealth.

Ara, els europeistes Merkel i Macron veuen una gran finestra d’oportunitat històrica per repensar i rellançar una Unió Europea més cohesionada i compromesa, sense els britànics.

En l’últim consell europeu va quedar palesa una entesa francoalemanya que prepararà un full de ruta estratègic per afrontar decididament reptes nous o pendents, com la política de seguretat i defensa comuna, la gestió dels fluxos migratoris i l’eradicació de l’amenaça del terrorisme islàmic. I avançar cap a una integració econòmica i monetària més gran a la zona euro. També refer les relacions de cooperació i de confiança amb els països de l’Europa Central i de l’Est, com són Hongria, Polònia, Txèquia i Eslovàquia, sense oblidar la creixent inestabilitat als Balcans. La reconducció de les relacions amb Rússia serà clau.

La sortida del Regne Unit permetrà potenciar una UE reforçada que, durant la crisi financera, va perdre capacitats de negociació internacionals davant els EUA, la Xina, Rússia i altres països avançats i emergents amb creixent poder geoestratègic i econòmic mundial.