Frederic Amat, l’artista pulsional

Cohabiten ara mateix en el món de l’art dues tipologies d’artistes: la de la Idea i la de la Pulsió. La primera no prioritza el “jo” ni la signatura, sinó desenvolupar projectes participatius a través d’aures fredes. La segona és la que reivindica el “geni”, la necessitat de pintar o dibuixar, la gestualitat vinculada a l’autoria. Aquesta darrera és la que més connecta amb el públic, mentre que la conceptual és la que prefereixen els actuals museus d’art contemporani i centres d’art. Per aquest motiu hi ha museus que consideren Miquel Barceló un artista pompier, i difícilment el MACBA acull exposicions individuals de Jaume Plensa o Frederic Amat. Cadascú sent la satisfacció de ser coherent amb el que defensa, però totes dues opcions són irreconciliables. Els museus opten per un art sociològic, polititzat i documentalista, i a la gent li agrada reclamar que l’escultura de Plensa es quedi a la vora del Palau de la Música, ja que li plau.

A Barcelona aquesta divergència es viu de fa anys amb tensió. Per aquest motiu hem vist com Antoni Clavé en el seu dia, Josep Guinovart més tard, i ara Frederic Amat, exposen a la Pedrera Gaudiniana amb un gran ressò de mitjans i públic, en lloc de fer-ho al MACBA, que és on els correspondria. Unes portes s’obren i altres es tanquen.

Frederic Amat és l’exemple d’aquesta tradició pulsional que mitifica el concepte d’artista que treballa per una necessitat vital. És un concepte romàntic, però en el seu cas veritable. Tot el que fa traspua una idea de similitud entre el viure i el crear. En aquesta mostra ha anat més enllà encara d’aquesta pulsionalitat, en inaugurar-la d’una manera i donar-li nova vida en el progrés del calendari. Quan va obrir-se la mostra, hi disposava una mena de crisàlides negres que semblaven escultures funeràries i orgàniques, d’un intens color negre que dialogava amb l’espai gaudinià i els balcons jujolians. Ara, aquestes crisàlides han esclatat i tot d’una, l’espai blanc que les acollia, és ple de taques negres que irradien tot l’espai, com si aquestes figures tinguessin vida, i pintessin elles mateixes quan l’espectador darrer tanca la visita. És una manera de reflectir aquest caràcter pulsional de Frederic Amat, aquest pensar constantment en una obra que és viva, que no es limita a la superfície clàssica del quadre, sinó que vol depassar-lo.

Aquest depassament ha estat una recerca de les darreres dècades de l’autor, que ha trobat en l’escenografia, en els cartells i en l’obra pública un camí nou on permetre intervenir amb una dimensió cada vegada major. Ho veiem en aquest recorregut per aquesta intervenció que de cop pren vida, i en el muntatge darrer de l’exposició, que repassa tots els seus treballs realitzats en intervencions públiques, començant pel fallit projecte de la cúpula del Liceu, i seguint per la col·laboració amb Joan Gardy Artigas i projectes ambiciosos, com va ser el del nostre Teatre de l’Escorxador, amb aquell seguit de banyes que inunden la paret del hall del Teatre, o el projecte Esclat de l’any passat al Celler Mas Blanch i Jové de la Pobla de Cérvoles, que s’il·lustra amb dibuixos, esbossos i algunes de les peces que va fer servir per a la seva instal·lació.

Com en els casos dels artistes que han exposat individualment a la Pedrera, Perejaume inclòs, existeix una sintonia molt positiva amb el públic i els mitjans. L’espai gaudinià conviu amb força, i ens fa pensar que el concepte d’artista pulsional té llarga vida i no és una pervivència romàntica ara, sinó una decisió sense marxa enrere.