Aznar vs Jefferson

El 4 de juliol se celebra el Dia de la Independència als Estats Units d’Amèrica. Aquell dia de 1776, les colònies britàniques de l’Amèrica del Nord van signar la declaració d’independència respecte del Regne Unit i van fundar un nou estat desafiant la legalitat a la qual estaven sotmesos fins a aquell moment. El text d’aquella declaració el va redactar Thomas Jefferson, que anys després es convertiria en el tercer president dels Estats Units. Hi podem llegir que, quan una forma de govern no respecta els drets del Poble i s’ha produït “una llarga sèrie d’abusos i d’usurpacions”, és el dret i el deure del Poble enderrocar-lo i establir noves formes de poder. Aquell text, òbviament, era absolutament il·legal des de l’òptica del Regne Unit, però responia a aquest dret dels pobles a decidir el seu futur, a reaccionar a una situació injusta.

Aquest passat 4 de juliol, 241 anys després de la declaració d’independència dels Estats Units, els redactors de la Llei del Referèndum d’Autodeterminació de Catalunya van presentar el resultat del seu treball, el text legal que, quan sigui aprovat pel Parlament, permetrà tenir l’empara per preguntar directament al poble de Catalunya quin vol que sigui el seu futur estatus polític. Davant la impossibilitat de poder pactar aquest referèndum amb l’Estat espanyol, el text de la Llei apel·la a la legalitat internacional –que, de fet, assumeix la mateixa Constitució espanyola a partir de la signatura dels tractats que homologuen Espanya com una democràcia reconeguda– per poder donar la veu al poble. El dret a l’autodeterminació és el primer dels drets de l’home i és sobre la base d’aquest dret universal que es construeix l’articulat de la llei.

La primera resposta que hem rebut des de les institucions espanyoles ha estat tan decebedora com previsible. Paraules gruixudes, insults, amenaces més o menys explícites sobre intervencions militars, advertències de suspensió de l’autonomia i tota una llista d’expressions que, en lloc de convidar els que dubten a donar l’esquena al referèndum, el que aconsegueixen és que cada cop hi hagi més adhesions i més determinació per poder votar.

La imatge dels expresidents espanyols Felipe González, José María Aznar i José Luis Rodríguez Zapatero junts i considerant un referèndum com una “deriva autoritària” posa de manifest que a Espanya la dreta i la presumpta esquerra només s’avenen quan es tracta de limitar les aspiracions de Catalunya, com també han volgut fer visible Mariano Rajoy i Pedro Sánchez. Per no parlar de la ministra de Defensa, María Dolores de Cospedal, recordant com aquell qui res quines són les atribucions constitucionals de l’Exèrcit i l’Armada en relació amb la unitat territorial. Ens han comparat al mateix temps amb el nazisme i amb el moviment bolivarià de Veneçuela, ens volen fer passar per extremistes i gairebé per violents. Quina falta d’arguments. Quina barra i quina vergonya.

I davant el dubte fonamental entre fer costat a una tal quantitat de despropòsits o apostar per les urnes com a via democràtica per resoldre aquest moment polític, no hi hauria d’haver gaire marge per dubtar. El dirigent d’Esquerra Unida i Alternativa, Joan Josep Nuet, i la gent de Podem ja han esquerdat la posició refractària de Catalunya Sí que es Pot que encarnen Lluís Rabell i Joan Coscubiela, a l’espera de la decisió que acabin prenent els comuns d’Ada Colau, que semblen predisposats a votar, però sense reconèixer a la convocatòria el rang de referèndum vinculant. Segons llegíem fa pocs dies en una enquesta a La Vanguàrdia –poc sospitosa de segons quins posicionaments que s’allunyen d’una certa idea de moderació–, la intenció de votar en aquest referèndum superaria el 54% del cens i hi aniria el 69% dels votants de CSQP i quasi el 40% del PSC.

Davant de tot això, i atenent que Àngel Ros va dir que no cediria espais municipals per al referèndum, li demano que s’ho replantegi. Ell, que va dir que de legalitat només n’hi ha una, que valori si la legalitat internacional i el dret a l’autodeterminació poden ser ignorats. Que tingui en consideració que això no va d’independència, sinó de permetre votar a tothom, també als contraris al naixement de la República catalana. Que reflexioni, en definitiva, sobre si se sent més inspirat per José María Aznar o per Thomas Jefferson.