Els menjadors d'empresa (codi de l'any 1938)

El comentari sobre els locals menjadors que estan obligats els empresaris a posar a disposició dels treballadors, perquè puguin realitzar el seu esmorzar o dinar, no tindria cap importància, tret que el Jutge actual per imposar el seu compliment a una determinada empresa va haver de desempolsegar un Decret i una Ordre de l’any 1938 (8 i 30 juny), promulgada en plena Guerra Civil i pel bàndol franquista.

Així ho resol la Sentència del Tribunal Superior de Justícia País Basc de 7 de març 2017, que segueix el criteri del Tribunal del Suprem de 26 de desembre de 2011, justificant tal decisió amb el fet que al no existir una normativa posterior sobre la matèria i que no ha estat derogada, cobra plena vigència.

Com diria un prestigiós jurista, les directrius es dicten “en un període d’absència absoluta de llibertats” però com que conté un fons social i encara que persegueixi finalitats polítiques i propagandistes, supleix un buit legal.

Com que no tenim altres referències legals, haurem de recordar que, segons els antecedents de l’any 1938, les empreses de més de cinquanta treballadors tenen l’obligació de prestar serveis de menjador als seus empleats, havent d’instal·lar un local expressament habilitat per a tals menesters, “el qual haurà de reunir condicions d’higiene, senzillesa i alegria”. En aquest sentit, l’empresa també s’havia de fer càrrec del cuiner o “ranxer” i d’altres obligacions, a fi que el menjar resulti a un preu mòdic.

Situats en la realitat social de 2017, el litigi té lloc en una empresa ubicada al País Basc, com hauria pogut ser en qualsevol comunitat autònoma. La referida entitat mercantil, amb més de cinquanta treballadors, havia de complir la normativa de 1938 sobre menjadors, però com que el propietari del local li havia prohibit efectuar les necessàries obres per a tals finalitats, va optar per instal·lar màquines expenedores de begudes fredes i calentes, a part d’algun plat precuinat.

El Comitè d’Empresa interposa el corresponent conflicte col·lectiu, desestimat pel Jutjat Social, però com que no va convèncer la part afectada, es va presentar recurs davant del Tribunal Superior de Justícia del País Basc, el qual en Sentència de 7 març del 2017, i després d’haver analitzat els pros i els contres al·legats per l’empresa, ens diu que el menjar expedit per les màquines no garanteix una dieta sana i equilibrada, a part que el cost l’assumeix exclusivament el treballador i a l’empresa li surt pràcticament gratis, cosa que pugna amb la regla aplicable, on l’empresa col·laborava en el funcionament dels espais destinats a menjadors, amb la finalitat que els treballadors poguessin efectuar els seus àpats a preus econòmics.

Conclusió: les normes jurídiques han d’aplicar-se, en relació amb el context i la realitat social del temps en què han de ser aplicades, segons explica l’Art. 3 del C. Civil. Així les coses, el Tribunal, assumint tal principi, condemna l’empresa que opti per facilitar al seu personal els anomenats “tiquets de menjar”, davant de la impossibilitat d’instal·lar els serveis de menjador.