Qui hi guanya i qui hi perd, amb les àrees comercials?

L’opinió pública de Lleida ja comença a estar acostumada a rebre globus sonda de les promotores dels projectes que, avui un i demà un altre, van sortint a la palestra de l’actualitat local. Fa uns dies, va ser el projecte de Carrefour.

Torre Salses surt gairebé bimensualment als plens municipals, per la fixació de l’equip de govern de la Paeria i els seus socis de Cs i PP a proposar modificacions urbanístiques desestimades un cop i un altre per la comissió territorial d’Urbanisme perquè contravenen la normativa més bàsica. De tant en tant, surt el vell projecte de Rufea, ara anomenat Gran Gardeny.

Tres projectes de grans àrees comercials que competeixen entre ells. Competeixen perquè tenen punts en comú. El primer, que són complexos ideats per promotors immobiliaris, fins i tot en el cas del projecte a l’antiga N-II (presentat per Carrefour Property, la filial immobiliària del hòlding). El segon, que hi veuen una oportunitat de negoci, ja que Lleida, sense grans àrees comercials, és un bon lloc per guanyar diners construint-hi complexos amb molts locals a oferir a firmes comercials i operadors de l’oci urbà.

El tercer, que van precedits d’una gran operació de màrqueting en què es fa èmfasi en la creació de no sé quants milers de llocs de treball (de debò es pensen que ens creiem això dels 5.000?). El quart, que ara tenen molta pressa. El cinquè, que diuen que ho fan perquè la gent de Lleida ha de marxar per comprar.

D’altra banda, tenen a favor que Àngel Ros i el seu equip s’estan encarregant de crear un estat d’opinió pública favorable a la implantació de les grans àrees. Començant per convèncer la gent que Lleida necessita tenir grans àrees comercials, si vol ser una ciutat com cal. Continuant per fer creure que aquestes àrees seran compatibles amb el comerç local. Amb l’afegitó que seran bones per al desenvolupament viari i el creixement urbanístic del municipi.

Realment, només des d’una mentalitat provinciana i garrula es pot dir que calen més franquícies i més grans. A qui es volen assemblar? El model de ciutat que volen és el de les ciutats que han acabat tenint complexos comercials agònics? Val a dir que seria coherent amb el model defensat basat en l’especulació i el negoci urbanístic d’uns quants. Basat en el clientelisme.

En una ciutat on pesen els cognoms i on només segons qui pot fer segons què. Mentrestant, alhora que el govern municipal continua entestat a afavorir la creació d’àrees comercials d’iniciativa forana, continua pendent el compliment de l’acord anunciat a finals de juny de l’any passat que la Paeria encarregaria, amb el sector comercial i hostaler de Lleida, un estudi sobre l’impacte social per a la implantació a la ciutat de noves superfícies comercials i la redacció d’un pla estratègic per a la potenciació del comerç local. I, com diria aquell, no hi ha res ni se n’espera.

El famós economista britànic Tim Harford diu que, a les àrees comercials, qui s’emporta els guanys és el propietari. Això explica el que deia abans: que qui vol implantar les àrees comercials a Lleida són promotors immobiliaris, i no empreses comercials, i que la veritable oportunitat de negoci no està en els comerços en si, sinó en el seu arrendament.

El negoci és l’especulació. Una especulació que ja comença en el rendiment dels terrenys. Així que diguem les coses pel seu nom: quan parlem de Torre Salses, del projecte de Rufea o del de l ’antiga N-II, diguem-li promoció immobiliària. Tranquil·lament. No és cap delicte que la gent guanyi diners venent o llogant locals per a botigues; de fet, hi ha comerciants de Lleida que també ho fan...

Però és de jutjat de guàrdia que Àngel Ros, Fèlix Larrosa i els seus companys del PSOE de Lleida, Cs i PP diguin que pensen en el desenvolupament comercial de Lleida. Que no ens prenguin per carallots. I que tampoc no ens hi prenguin els promotors, amb les seues presentacions virtuals i les xifres impressionants. Una xifra que sí que ens ha d’impressionar són els 22 milions d’euros de diner públic que estan enterrats en un Pla de l’Estació que podria ser un pol econòmic i una oportunitat per al comerç local.

Fa temps que ho diem. I sembla que Ros hi comença a pensar, però encara el posterga en benefici dels negocis privats forans a Torre Salses, Rufea, etc. Negocis que, com ha quedat demostrat en les ciutats que Ros i els seus companys de viatge volen imitar, no són compatibles amb el comerç local. Negocis que, per cert, tots alhora no podran ser.

I els promotors ho saben, per això tenen tanta pressa: només rendibilitzaran les seues inversions si tenen escassa o nul·la competència. L’especulació té això: el guany ve de l’escassetat dels recursos disponibles.