El President Rajoy a Lleida

Ara que la revolució dels somriures ja està mostrant la seua veritable cara i que el tàndem Junqueras-Puigdemont ha decidit purgar fins a un terç del Govern per evitar que s’encomani el que ja es diu colitis patrimonial, disposar d’un comando de valents consellers disposats a traspassar la línia roja i pujar al tren que pilota la CUP per xocar, ha arribat l’hora de la veritat. Què cal fer per evitar-ho? Acceptar totes les seues pretensions i cedir al xantatge?

No serà així. Com ha reiterat una vegada i una altra, al President del Govern no se li pot demanar que no compleixi o no faci complir la llei. Ni pot, ni vol. Mariano Rajoy, el Govern i el Partit Popular que presideix són la garantia que Espanya no es trencarà i la Llei, l’Estat de Dret i la Constitució seran respectats. Per tant, no hi haurà referèndum.

Resulta grotesc que uns dirigents tan gelosos a preservar el seu patrimoni personal, que s’atorguen la representativitat exclusiva d’un poble que els l’ha negat en les votacions plebiscitàries del 27-S de 2015, ocultin a aquest poble les conseqüències d’una ruptura, algunes ja reals com la divisió de la societat catalana, altres com les que a continuació s’exposen hipotètiques perquè la secessió no es produirà.

1. Estat totalitari i supressió de llibertats. La voluntat de diàleg era una màscara per ocultar una aposta personal i messiànica a la qual l’independentisme supedita l’interès general. El dret a decidir, un esquer per entabanar incauts, s’ha transformat en el que sense embuts ja es denomina com el que és: el Dret a l’Autodeterminació.

Referèndum o referèndum, tant sí com no, pactat, o no; legal o il·legal. Amb vots o sense ells i, si no hi ha referèndum, declaració unilateral d’independència pels qui han arribat al Parlament i al Govern català d’acord amb unes lleis i unes normes que després són els primers a violar.

Les llistes, les amenaces i les coaccions a funcionaris, mossos i mitjans de comunicació marquen la tendència totalitària del nou Estat, la màxima expressió del qual seria convertir el TSJC en un paraigua judicial per garantir la impunitat als seus promotors i l’opressió per a tots els altres.

2. Pertinença a Europa. El President de la Comissió Europea Jean-Claude Juncker ha reiterat aquesta setmana el que ja van afirmar els seus antecessors Romano Prodi i Durao Barroso tal com estableix el Tractat de la Unió. Una Catalunya separada d’Espanya quedaria automàticament exclosa de la Unió Europea i, per a la seua reincorporació, es requeriria la unanimitat dels vint-i-set Estats Membres, la qual cosa no és certament probable.

Per tant, no es pot continuar ocultant als nostres agricultors que, en una Catalunya independent, es perdrien els ajuts de la PAC; els nostres productors haurien de pagar aranzels que els situarien en desavantatge davant dels productors comunitaris i de la resta d’Espanya i es perdrien les restitucions a l’exportació.

3. Les pensions. Catalunya, segons les dades de la SS del 2016, gasta en pensions 23.159 MEUR i n’ingressa 18195 a l’any; és a dir, els pensionistes catalans perceben gairebé 5.000 MEUR més del que cobren i una Catalunya separada només podria atendre el pagament del 78,5 per cent del que perceben els seus jubilats.

4. Economia. Catalunya, que és la comunitat autònoma que més s’ha endeutat amb diferència, deixaria de percebre els 70.000 MEUR que li han permès a la Generalitat en aquests últims cinc anys pagar els proveïdors i finançar la sanitat, l’educació i els serveis socials. La incertesa actual ja està passant factura, perquè la inversió estrangera va caure en el tercer trimestre de 2016 un 53 per cent i 2.520 empreses s’han deslocalitzat en els últims anys.

Des del punt de vista comercial, l’impacte de la secessió seria brutal; perquè Catalunya ven a la resta d’Espanya més que als restants 186 països del món; per exemple, a Aragó més que a Alemanya i a Múrcia, més que als Estats Units.

Catalunya té un superàvit comercial amb la resta d’Espanya de l’ordre de 22.000 MEUR, un 10 per cent del PIB català. L’efecte frontera i els aranzels, com es va comprovar en el cas de la separació de Txèquia i Eslovàquia, genera una caiguda de l’intercanvi comercial d’entre un 30 i un 60 per cent.

Podríem continuar enumerant moltes altres conseqüències, algunes de tan importants com les vinculades a la Defensa i la Seguretat Nacional; però, en definitiva, el contrast no pot ser més evident, entre un Govern autodepurat que no compleix la Llei ni és capaç d’assolir acords en favor del territori com ha fet el PNB amb el Partit Popular i el Govern de Rajoy, que amb l’estabilitat apuntalada, es concentra a crear ocupació, garantir la protecció a la ciutadania catalana amb la Llei i inaugurar obres de govern com l’A-14 i, avui, el Parador Nacional del Roser, vital per al Centre Històric de la nostra ciutat.

Mentrestant, el PSOE de Pedro Sánchez recupera les polítiques de les quals fins el mateix ZP es penedeix, torna a l’equidistància amb Podem i exclou el partit més votat pels espanyols d’una reforma de la Constitució, s’inhibeix davant del Cop d’Estat d’una part de l’Estat i abdica de la seua responsabilitat estatal fins a l’endemà de l’1 d’octubre, quan el Barça ja estigui jugant un altre any més la Lliga Espanyola de Futbol.