El curs que ve

D

e la meua època escolar recordo que al finalitzar un curs et preguntaves com seria el següent, i és que eres conscient que existien dos tipus de diferències que et podien afectar molt: si era més difícil o molt diferent. D’això t’assabentaves pels teus germans grans o un amic, i les seues experiències es convertien en les teues referències per preparar-te mentalment i organitzar-te l’estudi. D’aquesta manera aprofitaves el que ells havien après sobre les dificultats del nou curs per esquivar-ne, almenys, algunes.

Com que continuo funcionant per anys escolars, aprofito l’estiu per descansar i plantejar-me el curs que ve, i aquest any... serà dels grossos, i només cal fer un cop d’ull al panorama per adonar-se’n: serà molt més difícil i radicalment diferent!

Com a consultora, la meua tasca és donar suport a les empreses a resoldre les dificultats del seu dia a dia, i orientar la seua evolució per afrontar els reptes que planteja el futur. I en aquesta ocasió crec que donar l’avís sobre el que està aquí, a la cantonada, és el millor que puc fer ara a través d’aquestes línies.

Ja ha quedat enrere l’època en què es plantejava la necessitat de canvi dins de les organitzacions, perquè el que es requereix ara és una transformació completa.

No n’hi ha prou amb introduir variacions parcials en les maneres de liderar les persones i de dirigir les activitats, sinó que es requereix implantar en tots els estaments, processos i activitats maneres de pensar i actuar que no tenen res a veure amb les actuals. I això espanta.

Toca desaprendre, allunyar-se de pràctiques antigues que van donar resultat en segles passats però que resulten no només inútils, sinó fins i tot contraproduents en l’actual. Si això per a qualsevol és dur, per a un directiu ho és més, perquè té molt més a perdre-hi i, a sobre, carrega amb la responsabilitat de prendre decisions sobre un futur que no és capaç de visualitzar ni de gestionar.

Abandonar la posició ho sé tot és essencial per poder posar a sobre de la taula els problemes que estan sense resoldre i els nous que encara no s’han detectat. Sense prou humilitat per admetre que no es tenen totes les respostes, no es poden plantejar les preguntes que necessiten ser respostes. I sense aquest inici, no hi ha camí per recórrer.

Un altre dels canvis més essencials és deixar enrere el model mental que busca la certesa, la previsió i l’estabilitat.

Actualment està a totes les capes de les organitzacions, arrelat en uns processos definits i unes cultures empresarials orientades a consolidar i perpetuar l’estat actual de les coses. De la mateixa forma que els globus necessiten deixar anar llast per elevar-se, les persones i les empreses necessiten desprendre’s de tot el que els impedeix avançar.

També cal desterrar una manera de dirigir pròpia del despotisme il·lustrat: “Tot per al poble, però sense el poble.” Relegar l’escolta i la participació als estudis de clima o als baròmetres de compromís equival a creure que la boda és el matrimoni.

El directiu que es preui ha de moure’s en les distàncies curtes i estar disposat a escoltar el que és molt possible que no li agradarà, no una vegada a l’any, sinó cada dia. Així descobrirà que la seua gent, que està sobre el terreny, té molt a opinar i a aportar en l’evolució de l’empresa.

I queda molt més per plantejar... Però he esgotat l’espai disponible per a l’article. Ja ho he dit. S’acosta un curs molt dur i repetir no és una opció. Estàs preparat?