El final de la política monetària no convencional del BCE

En els últims anys hem vist com la política monetària del Banc Central Europeu (BCE) prenia una direcció clarament expansiva. Des de finals de 2011 el tipus d’interès al qual concedeix crèdit a les institucions financeres ha anat baixant fins a situar-se en el 0% a inicis de 2016.

Al mateix temps, els tipus de les seves operacions de facilitat de dipòsit s’han situat en xifres negatives arrossegant els principals tipus a curt dels mercats. Arribats a aquest punt, a la política monetària convencional no li quedava gaire marge de maniobra.

Tot i que des de finals de 2014 el BCE comprava deute, no va ser fins a l’any 2016 que vam assistir a l’inici d’unes mesures no convencionals d’expansió quantitativa fins aleshores mai vistes dins de la zona euro.

El programa que va posar en marxa el BCE i que ha anat ampliant amb el temps es basa a injectar diners mitjançant la compra de diferents tipus d’actius –bons del govern, valors emesos per institucions supranacionals europees, bons corporatius, bons de titulització d’actius i bons garantits – a raó de 60 mil milions d’euros per mes.

Perquè ens fem una idea del que han suposat les mesures no convencionals per a un país com a Espanya, segons dades del Banc d’Espanya, fins al mes de maig de 2017 la compra d’actius espanyols pujava uns 258.000 milions d’euros, xifra que suposa més del 20% del seu PIB. La finalitat expressada pel BCE era lluitar contra la recessió i els riscos de deflació amb una injecció contínua de diners.

El passat 20 de juliol, després de la darrera reunió del BCE, el seu president, l’italià Mario Draghi, va dir que es mantenien sense canvis els tipus d’interès i va confirmar que les compres d’actius continuarien almenys fins a finals de desembre de 2017 o més enllà si calia.

Així doncs, tot fa preveure que les injeccions massives de diners no s’allargaran molt més en el temps. Quina és la realitat que hi ha darrere aquest canvi de rumb? Podem destacar diferents factors. En primer lloc, la Reserva Federal ha anat suavitzant les seves injeccions de liquiditat i ha pujat en diverses ocasions els seus tipus d’interès.

La política dels EUA té gran influència sobre la de la zona euro i no es poden mantenir grans diferencials. En segon lloc, l’eurozona ha sortit de la recessió i les xifres denoten un recuperació de les seves economies. I en tercer lloc, l’objectiu principal del BCE és mantenir un nivell d’inflació per sota però proper al 2%.

Les estadístiques denoten que hem fugit dels riscos de deflació, tot i que encara estem per sota de l’objectiu, la dada del mes de juny situa la variació interanual de l’IHPC en l’1,3%, dins d’una tendència que es mou en aquesta línia des d’inicis d’any, l’evolució dels preus no necessita unes mesures de caire tan expansiu.

La retirada de les compres d’actius haurà de ser progressiva per evitar efectes no desitjats sobre unes economies que s’han beneficiat i acostumat a uns estímuls oficials i a uns tipus d’interès molt baixos. Ara bé, no esperem tornar als nivells d’abans de la crisi.

A més a més, és probable que la compra d’actius passi a ser una mesura a la qual els bancs centrals recorreran sense haver de parlar de política monetària no convencional.