Legalitat i legitimitat

Sentim repetidament que el compliment de la llei és molt important. Ben cert. Però quina llei ? El Referèndum sobre la independència de Catalunya de l’1 d’octubre es convocarà d’acord amb una llei. S’argüirà altres lleis per negar el valor d’aquesta llei. Ara bé, la legitimació és el que valida una llei, i no només la seva coherència en el sistema jurídic. La confrontació més que de legalitats, és de legitimitats.

Cal no oblidar que l’esclavitud era legal. Però no legítima, diem avui. Aquella llei no gaudia de legitimitat democràtica, ni s’inspirava en ordenaments com els drets humans o altres de fonamentació similar. La llei del referèndum es legitima pel fet de provenir d’una cambra legislativa, el Parlament de Catalunya, escollit democràticament, i per inspirar-se en el dret a l’autodeterminació reconegut pel dret internacional.

És cert que aquest dret d’autodeterminació sorgeix, i s’incorpora en el dret internacional i en el dret dels diferents estats que signen tractats internacionals que el reconeixen, en el procés de descolonització dels anys 50 i 60 del segle passat. Però també és cert que els drets evolucionen en la seva interpretació.

Aquell dret pensat pels processos de descolonització ha seguit una evolució interpretativa en tres fases. La primera, la de descolonització; la segona, reconeixent el dret a l’autodeterminació dels pobles indígenes (que no necessàriament haurien estat colonitzats), i en un tercer moment, reconeixent el dret a decidir de les minories estructurals, és a dir, minories dins d’un estat que no veuran reconeguts els seus drets com a tal minoria i que mai podran aspirar, a través d’eleccions, a ser majoria en el territori estatal, però si que ho són en un determinat territori d’aquell estat.

Alguns discuteixen la pertinença o no d’aquest dret a Catalunya. Però el que està clar és que hi ha legitimació, més enllà de l’ordre constitucional espanyol, en el dret a decidir les catalanes i els catalans el seu futur polític i la seva vinculació amb l’estat.

Molt més quan la darrera consulta en aquest sentit va donar una majoria molt significativa a constituir-se en estat propi (9-N), i el resultat del darrer referèndum va ser menyspreat per la decisió de 12 membres del tribunal constitucional sense reconèixer l’expressió popular com a darrera per validar la llei (referèndum de l’estatut del 2006 amb sentència al 2010). La llei resultant no té cap legitimació democràtica per molt constitucional que sigui.

El tema de la legitimació democràtica de la llei és molt important. Tant que la llei per si mateixa no és vàlida. L’apartheid també era legal, per exemple. Voler resoldre un conflicte polític de reconeixement nacional, de subjecte polític, de minoria estructural, o com es vulgui dir, no es pot resoldre legalment, sinó políticament.

L’estat pot usar la llei, les intimidacions i les amenaces, i les males arts o clavegueres, tal com fa l’estat espanyol. Quan es parla de proporcionalitat en la resposta de les accions sobiranistes de les institucions i de la societat civil catalana, vol dir, justament, aquesta gradació de mitjans.

En cap cas hi ha el diàleg polític que doni resposta a la voluntat de la gran majoria de la ciutadania catalana, que en una raó d’un 80% vol votar el seu futur polític com a comunitat. Donar veu legal a aquesta demanda és font de legitimació.

Però encara queda una altra legitimació molt important a comentar. Costarà molt posar les urnes, però encara costarà més treure-les. La deslegitimació de treure-les és tan gran, que serà molt costós fer-ho. Per això les urnes posades es legitimaran amb una bona participació i expressió de la voluntat dels ciutadans de Catalunya.