Prohibir la pobresa o aporofòbia institucional

Quan es perd de vista, ja no la despossessió de béns i recursos a les classes populars per part del sistema capitalista amb l’expulsió de les persones més vulnerables, sinó la justícia social i la defensa dels drets humans que han d’anar per davant de qüestions menors com la neteja dels carrers o la sensació de l’anomenada “inseguretat ciutadana”, pot passar que els poders públics, en lloc de protegir el feble, s’hi acarnissa.

Només així es pot entendre que el màxim responsable de Serveis Socials de la Paeria, X. Rodamilans, després d’un nou fracàs en l’allotjament de temporers, anunciï una reforma de l’Ordenança de Civisme per prohibir dormir al carrer. Prohibir la pobresa, com no se li ha acudit abans?

Bé, a ells sí que se’ls havia acudit: l’Ordenança de Civisme de 2007 anava farcida de bones idees com aquesta: prohibir estirar-se en un banc (article 27), prohibit rentar-se en una font (article 30) o fins i tot prohibit fer pudor (article 22), entre altres exemples d’infraccions i sancions a les persones pobres pel fet de ser-ho, un cas clar d’aporofòbia o por al pobre –nosaltres en diem violència institucional–.

La situació de sensellarisme hauria d’arrancar-nos un impuls solidari i ens hauria de fer aprendre d’una realitat diversa i complexa, d’arrel i solució eminentment socioeconòmica. Els polítics haurien d’escoltar els treballadors socials, així com les entitats del tercer sector que arriben allà on a la Paeria no li dóna la gana destinar-hi recursos.

L’alcoholisme o el consum de drogues no són l’única causa per arribar a viure al carrer; algunes persones no volen anar a un alberg perquè aquests espais són un recurs temporal i sovint no tenen en compte què vol i necessita la persona... així fins a 7 prejudicis i 7 mites que desmunta un a un la fundació Arrels en la campanya #NingúDormintAlCarrer.

També van ser les entitats del tercer sector i l’advocacia social defensora dels drets humans a la ciutat qui l’any 2014 impulsessin la revisió integral de l’Ordenança per suprimir tots aquests articles que criminalitzaven la pobresa, arran de la Declaració del Parlament en el Ple Monogràfic de Pobresa en què –a proposta de la CUP– s’instava els municipis a fer-ho.

Ens en vam sortir, i Lleida va deixar enrere la lamentable repressió institucional a les persones pobres que l’Ordenança suposava. Només 3 anys després, l’anunci de Rodamilans suposaria un pas enrere en la defensa dels drets humans a la ciutat i un atac a la convivència.

Exigim al regidor que no desfaci el camí encetat per les entitats, l’instem perquè aboqui els seus esforços a combatre la pobresa i no les persones pobres: que es reobri un alberg públic a la ciutat, que es destinin recursos a polítiques socials transformadores, que solucioni la manca d’alberg de temporers de la fruita, que es fomenti l’empadronament de tots els veïns i veïnes, que es reforci l’àrea de Serveis Socials i que es facin campanyes per eradicar l’aporofòbia. Tingui per segur que des de la Crida per Lleida-CUP l’ajudarem en aquest camí.